De balanços i propòsits...

Sembla mentida però ja s’acaba un altre any. Recordo perfectament l’últim dia de l’any passat. Miro tot el que ha passat des de llavors i no m’acabo de creure que hagin passat 365 dies. Hem d’aprofitar bé cada moment perquè això passa que ni ens n’adonem!
Diuen que ara és època de fer balanç i de marcar propòsits. Jo no faig ni una cosa ni l’altre. Les coses suposo que sempre poden millorar, però fins i tot de les més dolentes se’n poden treure coses positives, lliçons per continuar endavant. Al cap i a la fi un any són molts dies i seria molt estrany que tot ens somrigués sempre. La vida, de per sí, ja comporta els seus moments amargs. Així que el balanç dependria molt de la perspectiva amb la que es fes. Si ens fixem en com han anat les coses a Catalunya en general i agafem com a referència el “Llibre de reclamacions” de TV3, aquest ha estat, realment, un any per oblidar.
I pel que fa als propòsits… Prefereixo no fer-ne perquè estic segura que no els compliria; mica en mica, pas a pas, i ja es veurà. Faré el que s’hagi de fer, o el que pugui fer.
Això sí, espero que comenceu l’any amb bon peu, i si en feu, que el balanç del passat sigui positiu i els propòsits per l’entrant es converteixen en fets!

Què és la bellesa?

M’atabala una mica l’obsessió que viu la nostra societat per la perfecció, i sobretot per la perfecció física. Aquest voler ser allò que no som, l’estar disposats a passar pel quiròfan per canviar tot allò que no ens agrada, el voler imitar allò que veiem per les pantalles i en les fotografies de les revistes més “cool”. Les persones van més enllà del seu aspecte i hem de tenir en compte que l’aspecte que percebem també pot ser distorsionat. Què és la bellesa?







L’objectiu del vídeo no és fer publicitat, simplement m’ha semblat il·lustratiu. Encara que sigui una estratègia de màrqueting, i molt bona per cert, m’agrada poder veure dones en anuncis que trenquin una mica amb els models establerts no sé per qui. Hem de ser el que som, i amb confiança.

Noves paraules

El Termcat, l’òrgan que estableix la denominació adequada dels neologismes científics i tècnics en llengua catalana, amb l’aval d’un ampli grup d’especialistes en diferents temàtiques, ha aprovat la incorporació d’unes 300 noves paraules en llengua catalana. Són paraules com cotxe de seguretat, sal de sèsam o anunci emergent, termes, sobretot, d’àmbits tan diversos com els esports, la gastronomia o les noves tecnologies.
Incorporar noves paraules demostra que la nostra és un llengua viva, que evoluciona i canvia i que té la necessitat d’ampliar el seu vocabulari perquè els seus parlants necessiten expressar els nous conceptes que apareixen a les seves vides, encara que aquests siguin una adaptació d’altres llengües. Però així tenim la opció de dir la forma “catalanitzada”.

Nadal

Ara sí que ja hi som. Després de més d’un mes de llums als carrers, d’arbres i d’altres decoracions vàries finalment tenim el Nadal a tocar. Moltes celebracions, regals, tòpics i contradiccions. Gent que ho celebra amb ganes. D’altres que, per raons diverses, prefereixen que passin ràpid; perquè no tothom té motius i recursos per a celebrar res. Però encara que no agradi és Nadal i ho recorden a cada moment i a tot arreu. Un exemple, els discos nadalencs que surten al mercat, com és el recull de cançons de Nadal en català del que aquest any ja ha sortit el quart volum.
Avui us deixo amb la cançó col·lectiva del disc d’aquest any: Altres cançons de Nadal. Un Nadal amb nens. El títol: És un desig.

...que cada nen neixi sota un estrella...

Els meus millors desitjos per a tots vosaltres!

Instruccions en...

Haver de llegir les instruccions d’un producte de compra recent i no poder fer-ho en català és força habitual, o el més corrent. Per això la Plataforma per la Llengua ha reclamat als fabricants de productes com les joguines o els videojocs que facin un pas endavant i etiquetin aquests productes en aquesta nostra llengua.

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/16911/la/plataforma/la/llengua/apel·la/la/responsabilitat/empresaris/fer/mes/joguines/catala.html

No sé, però, si això portarà enlloc. No crec que els empresaris, almenys la majoria, estigui disposats a invertir en una cosa com aquesta, si no és, és clar, que hi ha alguna ajuda. Tots sabem com funciona tot plegat.
Avui, precisament, bevia una aigua -i passa amb moltes coses- d’aquí, d’aquesta terra, i només estava etiquetada en castellà. Així no podem esperar que altres empreses es plantegin introduir el català com a possible llengua. En aquests petits detalls és on es veu la categoria del nostre idioma i és evident també la pressió que fa el castellà: com que ja l’entenem no és necessari introduir-hi l’altra “llengua minoritària”... Produïm per un mercat més ampli. I així anem tirant, sense poder aprendre a utilitzar qualsevol electrodomèstic, o sense ni tan sols poder llegir les propietats d’algun producte alimentari, en català.

Perdem llengües

A la revista National Geographic del mes passat, hi havia un petit article titulat: “Un mundo que pierde sus lenguas”. El subtítol: “Aproximadamente cada dos semanas se extingue una lengua, llevándose consigo miles de años de conocimiento e historia humana”.
Aquest article fa referència al projecte Voces resistentes -Enduring Voices Project-. S’ha fet un mapa on s’han marcat les zones del planeta amb més llengües en perill. L’objectiu és identificar les que corren més risc de desaparèixer i documentar-les. I el risc d’algunes és realment elevat: la llengua nlu, d’Àfrica del sud sols es parlada per vuit persones. Però encara hi ha casos més extrems, com el de la llengua uru o la taushiro, de la zona central d’Amèrica del sud, que només són parlades per un únic individu. Perdre una llengua és perdre una forma de coneixement, una forma de relacionar-se amb el medi, és perdre una manera de veure el món. I moltes d’aquestes llengües s’han conservat únicament en la oralitat, per tant la desaparició, si no se n’ha fet cap estudi, serà definitiva.
Podeu consultar el mapa sobre les zones amb més llengües en perill així com una explicació més àmplia sobre tot el que comporta la pèrdua de llengües a: http://www.nationalgeographic.com/mission/enduringvoices/

Presentació...

Ja he vist que alguns heu anat penjant els vostres vídeos de la pràctica de llengua al bloc. Jo, com que he fet un presentació power point, no he pogut. La veritat és que m’hi he barallat força amb aquesta pràctica. Primer per aconseguir que la veu i la música se’m sentissin, em faltava una mica de pràctica amb l’audacity, però finalment això ho vaig poder solucionar. I l’altre problema va ser afegir la música a la presentació, però per aquest món d’Internet també es poden resoldre dubtes i, no recordo ven bé a on, vaig trobar explicada la manera de fer-ho. Així que finalment música i imatges s’han pogut unir.
Bé, jo aquí us deixo el poema que he triat: Prec eixut de Nadal, de Narcís Comadira. A veure si us agrada. El que he intentat amb la presentació és una mena de reflexió sobre aquest nostre món del que es parla als versos i lligar-ho una mica amb el Nadal. Una època que potser podria ser alguna cosa més a part d’un moment àlgid per al consumisme.

Prec eixut de Nadal de Narcís Comadira

Neix, Nen un altre cop,
aquest any que les baies
dels gallerans i el grèvol
són els grumolls de sang
que duem a les mans,
senyal de sofriment
i del dolor aferrat
i l’angoixa congènita.

Neix, Nen, un altre cop,
entre la mula, estèril,
i el bou, capat. Escalfa’t
els peuets innocents
amb el seu baf humit,
mou-te al llitet d’agulles
del fenc gebrat, cruixent,
dels nostres cors rebecs.

Neix, Nen, un altre cop,
oblida la misèria
de la nostra abundància
i aquest pessebre brut
que guarnim amb deixalles,
molsa de plàstics, rius
d’àcids letals, turons
devastats ja per sempre.

Neix, Nen, un altre cop,
i venç aquest soroll
enferritjat del món;
el grinyol i l’ahuc,
el plany, el crit, el clam,
el xiscle i el rogall,
venç-los amb el silenci
de la teva paraula.

Neix, Nen, un altre cop.
Fes-ho a cegues. No dubtis,
aquest any desolat.
I mira’ns i sorprèn-nos
ni que sigui amb l’esbós
d’un somriure precari.

Semàfors

Aquesta tarda, anant cap a l’estació, m’he aturat en uns quants semàfors i sempre, sempre, hi ha qui els travessa amb vermell. I em fa ràbia. Reconec que jo també ho faig a vegades, però intento contenir-me. “Els senyals deuen ser-hi per alguna raó”, penso.
Recordo un dia que la gent va començar a creuar el carrer amb el semàfor vermell. Al meu costat hi havia un home amb el seu fill, un nen d’uns cinc o sis anys. Recordo que el nen va preguntar al seu pare: “per què travessen?” I jo també m’ho pregunto, per què travessem si tenim un senyal que ens indica que no ho podem fer?
Avui m’he trobat un semàfor de la carretera de Barcelona que estava vermell. La gent estava aturada, esperant. Un noi alt, ben vestit, encorbatat, ha arribat i ha travessat. El semàfor indicava que no ho podia fer. Però ell ho ha fet. Un cotxe ha hagut de frenar. Per poc no el toca. Ell, tranquil, ha continuat. No semblava que tingués excessiva pressa. No anava corrent ni pendent del rellotge. Però no ha pogut esperar ni deu segons perquè el semàfor es posés verd. I així anem. Ràpids, saltant-nos normes de conducta bàsica, donant mal exemple. Jugant-nos-la per res, per continuar caminant tranquil·lament. I jo he tornat a sentir aquell nen preguntant al seu pare “per què travessen”... Travessem per no arribar?

Paràbola

Parábola


“Ciertos pescadores sacaron del fondo una botella.
Había en la botella un papel, y en el papel estas palabras:
"¡Socorro!, estoy aquí. El océano me arrojó a una isla desierta.
Estoy en la orilla y espero ayuda. ¡Dense prisa. Estoy aquí!"
-No tiene fecha. Seguramente es ya demasiado tarde.
La botella pudo haber flotado mucho tiempo, dijo el pescador primero.
-Y el lugar no está indicado. Ni siquiera se sabe en qué océano,
dijo el pescador segundo.
-Ni demasiado tarde ni demasiado lejos. La isla "Aquí" está en todos lados,
dijo el pescador tercero.
El ambiente se volvió incómodo, cayó el silencio.
Las verdades generales tienen ese problema.”


Wislawa Szymborska
De "Sal" 1962
Versió de Gerardo Beltrán


Per què ens costa tant mirar més enllà de nosaltres mateixos?

Tancat

Ja està. TV3 no es pot veure al sud del País Valencià, bàsicament a la zona d’Alacant, Elx i el seu entorn. Ahir a les 10 de la nit van tancar el repetidor de la Carresqueta, després que ho haguessin provat uns mesos enrere però la pressió de la gent que si va congregar ho va evitar. Ahir es va poder fer, finalment. Això sí, sense previ avís i en la fosca.
Personalment em sembla una mica incongruent que en un món com el nostre, on es parla constantment de “globalització”, hi hagi qui cregui que evitant que es vegi una cadena de televisió, que em sembla, a més, que no destaca per excessius mals continguts, s’elimina una part de la realitat, per més que et desagradi. Més enllà d’idees, sobretot d’idees polítiques, hi ha llibertats. I un ha de poder veure la televisió que vulgui.

Drets dels infants

Ara fa divuit anys que es va signar el conveni sobre els drets dels infants que va ser ratificat per 193 països, i La Presència avui hi ha dedicat un ampli reportatge on exposen la feina feta, la molta que queda per fer i donen algunes dades.
Al món moren cada any uns deu milions de nens de menys de cinc anys i la majoria a causa de malalties curables; hi ha moltíssims nens sense escolaritzar que fan treballs perillosos; sembla que uns 175 milions de nens es veuran afectats pel canvi climàtic. Pel que es veu, doncs, encara queda molt per recórrer.
Sembla que tot queda lluny d’aquest “primer món” però segons dades que apareixen a l’article, a Barcelona hi ha entre 5000 i 6000 menors en situació de vulnerabilitat o risc i la pobresa infantil ha crescut en gairebé totes les societats desenvolupades durant els últims quinze anys.
Cal adonar-se que invertir en la infància és invertir en el futur i que és necessari que s’acompleixin aquests drets.

Il·lusions fotogràfiques

Gilbert Garcin va jubilar-se l’any 1995 de la seva botiga de làmpades de Marsella. Des de llavors, ara té 78 anys, es dedica a fer fotografies. Unes fotografies que no mostren la realitat, almenys la realitat que podem contemplar a simple vista. Juguen amb els impossibles, amb la il·lusió, però sempre se'n desprèn algun missatge. Són una mostra d’originalitat i creativitat. I ell exemplifica que mai es tard per aprendre o per iniciar nous camins.

La foto porta per títol “El molí de l’oblit”. Veure-la és pensar en la fugacitat del temps i el seu pas inexorable...

Mesures contra el canvi climàtic

Representants de 190 països s’han reunit a Bali on té lloc un cimera sobre el canvi climàtic que durarà fins al 14 de desembre i que té per objectiu arribar a acords i buscar solucions contra l’escalfament del planeta. I és que el panorama que es presenta pel que fa al canvi climàtic és bastant desolador:

“ La cimera de Bali ha de debatre els informes que experts i científics han presentat al llarg del 2007. Es tracta del resultat de quatre reunions en diverses ciutats mundials. El primer informe, sorgit al febrer d'una cimera a París, va corroborar que l'escalfament és irreversible a causa de les emissions de gasos d'efecte hivernacle en l'era industrial, i que la pujada se situarà aquest segle entre 1,8 i 4 graus, encara que podria arribar a ser de fins a 6,4 graus.
A l'abril, a Brussel·les, els científics van acordar un segon informe en què es va revelar que una pujada de dos graus de la temperatura mitjana del planeta suposarà l'extinció del 30% de les espècies i una important caiguda de la producció agrícola. El tercer estudi, discutit a Bangkok al maig, va subratllar la importància d'aplicar mesures i d'invertir en tecnologies per combatre el canvi climàtic i mitigar-ne els efectes. Finalment, València va ser l'escenari encarregat de tancar el pòquer de raons sobre el canvi climàtic. Va ser l'últim i el més contundent de tots, ja que va determinar que el canvi climàtic és inequívoc, que l'activitat humana el genera i que ja ha provocat impactes irreversibles.”
http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=233314

Els grans responsables del canvi climàtic hem estat nosaltres, doncs també hem de ser nosaltres els que hi trobem solucions. El problema és que no estem disposats a renunciar a les comoditats que ens ha portat aquesta era industrial. Segurament el primer que cal es conscienciació, que ens adonem que el canvi climàtic no és un problema menor i que és molt el que ens hi juguem: el futur. Però les mesures reals i directes no es poden fer esperar.

Catalunya diu prou

Ahir una multitudinària manifestació va omplir els principals carrers de Barcelona. La consigna: “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les postres infraestructures”. Sembla que els problemes, sobretot darrerament, pel caos que hi ha hagut amb rodalies a Barcelona ha crispat els ànims. I és normal. Fa molt, massa, que les coses no funcionen. I els catalans han decidit mobilitzar-se i fer-ho sota lemes que optaven per reclamar la independència i sobirania nacional. Catalunya vol decidir més.
Del que he llegit als diaris i he vist per la televisió una de les coses que més m’ha sobtat és allò que anomenen “ball de xifres” tan característic de tota manifestació. La guàrdia urbana ho xifrava en unes 200000 persones, els organitzadors en 700000 -la diferència és poca...- i El País, que fan els seus propis càlculs, en 125000. Ve ja se sap, tothom tira cap a on li interessa, però tanta diferència... Que tothom agafi el que més li agradi, o li convingui!

Més llibres d'estil

El País

El llibre d’estil del diari El País comença amb pròlegs de diferents edicions del llibre. L’edició consultada és la dinovena, que va ser publicada l’any 2004. Després d’aquests pròlegs hi ha una nota on s’explica que les normes que es troben en el llibre d’estil són d’obligat compliment per tots els càrrecs del diari, redactors i col·laboradors. Ningú queda exempt d’aquesta normativa. Pel que fa referència a les tribunes d’opinió, es fa mirar un apartat concret del llibre.

Un llibre d’estil, tal i com queda definit per El País és un codi intern de redacció, que serveix per donar personalitat al medi i facilitar la feina al lector.

El primer punt de què tracta el llibre són els principis del diari. El País es defineix com un diari independent, nacional, d’informació general, amb una clara vocació europeista, defensor de la democràcia plural segons els principis liberals i socials, i que es compromet a guardar l’ordre democràtic i legal establert a la Constitució. En aquest apartat també es recullen algunes singularitats de la publicació, com no parlar de boxa. El següent apartat parla dels diferents gèneres periodístics que es troben al diari: notícies, reportatges, cròniques, entrevistes, articles d’opinió i anàlisi i documentació, i se n’expliquen les característiques generals. El tercer punt parla dels elements de titulació -s’explica com han de ser els titulars,...-, el quart parla de la tipografia -cursiva, negreta,...-, el cinquè de fotos i gràfics i el sisè de l’ús de la firma -dels corresponsals, enviats especials,...-. Seguidament hi ha un apartat dedicat als tractaments i protocol, i es continua amb apartats dedicats als noms, les abreviacions, els nombres, els signes ortogràfics, les normes gramaticals i els errors més freqüents. L’últim apartat és un diccionari on s’hi poden trobar sigles, expressions estrangeres,.... Al final del llibre també hi ha quatre apèndixs: pesos i mesures, estatut de la redacció, estatut del defensor del lector i signes de correcció.

El Periódico

El llibre d’estil de El Periódico està estructurat en forma de diccionari. Així a la lletra A hi podem trobar des d’explicacions de la a com a preposició a les abreviatures, l’accentuació, els adverbis, els acrònims o paraules com Airbus. Al final del llibre hi ha un apèndix de topònims i de gentilicis.

Aquest llibre d’estil, editat l’any 2003, és defineix, de manera molt semblant a com ho fa el diari anterior, com un codi intern que pretén unificar les normes professionals i lingüístiques, fixar mètodes de treball i de procediments ètics per donar al mitjà de comunicació una personalitat pròpia i, en el cas dels diaris, facilitar la comprensió dels lectors i la seva identificació amb el producte que adquireixin. Aquest llibre també explica que el seu plantejament és el de ser respectuós amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, però diu no defugir la seva responsabilitat, com a mitjà de comunicació, de reflectir els usos lingüístics habituals de la comunitat a què s’adreça.

Dos llibres, dos estils...

Aquests dos llibres d’estil es presenten com dues eines d’ús intern, per marcar la línia de redacció del diari i tracten, com pràcticament tots els manuals d’estil consultats, els mateixos temes. Es presenten, però, en dos formats molt diferents: un per blocs temàtics i l’altre en forma de diccionari. Personalment m’ha semblat que la primera opció -de fet la opció que han utilitzat la majoria de llibres d’estil consultats- resulta més còmoda i fàcil d’utilitzar.