No ser

Avui he topat amb això:

LOS NADIE

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres,que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca. Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

-Eduardo Galeano-

Em sembla que no cal afegir més...

Poc consum cultural

Segons els resultats d’un informe recent els joves dels territoris de parla catalana tenim un baix nivell de consum cultural i, a més, solem decantar-nos pel mercat castellà -que en molts casos és més ampli que el català-.

“D'un total d'11 milions de persones més grans de 14 anys, més de 2 milions no llegeixen mai diaris, més de 3 milions no llegeixen mai revistes, més de 5 milions no llegeixen mai llibres, més de 6 milions no utilitzen Internet, més de 7 milions no van al cinema, més de 8 milions no van mai a concerts en directe, més de 8 milions no assisteixen mai a espectacles i més de 8 milions de persones no van mai a exposicions.
T'ho miris com t'ho miris, tant els joves com els adults catalans tenen uns consums culturals molt baixos. Com a mitjana, llegeixen un llibre cada quatre mesos, van a una única exposició a l'any, i assisteixen a un espectacle (teatre, circ, dansa...) un cop cada dos anys.” http://paper.avui.cat/article/cultura/102811/poc/castella.html

Realment, si això és veritat, els nivells són extremadament baixos. Anar al teatre és car, es pot dir. I en alguns casos és cert. Però sempre hi ha festivals i mostres a baix preu o amb entrada reduïda. Els llibres els pots trobar a les biblioteques. Hi ha moltes sales d’exposicions amb entrada gratuïta. Em sembla que no tenim excusa. L’oferta cultural és massa àmplia i interessant com per deixar-nos-la perdre.

Frankfurt

Monzó va sorprendre amb el seu discurs inaugural de la fira de Frankfurt. Un discurs en forma de conte. Us en poso un fragment -encara que tot el discurs val molt la pena-:

"Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics?"

Llengües que reben el càstig de les estratègies geopolítiques... En sabem massa de tot això, malauradament.

La llengua en mans dels joves

El passat dijous dia 27 de setembre, amb motiu de la celebració del Dia Europeu de les Llengües, el lingüista gal·lès David Crystal va ser a Barcelona, on va fer una conferència.
Algunes de les coses que va dir les vaig poder sentir a Catalunya Ràdio, on va ser entrevistat, i a www.racocatala.com/articles/15059.
Crystal va afirmar, després d’assegurar que el català encara es troba en una bona situació, que "no podem ser complaents ja que només cal una generació per perdre una llengua. El que garanteix l'èxit d'una llengua és l'entusiasme dels joves per aprendre i utilitzar aquesta llengua". Per tant, el futur de la llengua està a les nostres mans i a les d’aquells que pugen darrera nostre. Però resulta complicat ser optimistes si mirem al nostre entorn, on la presència d’una llengua majoritària i amb molta més presència a tots els camps -televisió, llibres, ràdio, diaris,...- fa que molts vegin el català com una llengua no necessària per viure aquí. Em pregunto si realment hi ha entusiasme per aprendre aquesta llengua, i si hi ha prou suport social i polític perquè sigui així.
El que cal és potenciar l’ús del català entre aquells que poden assegurar-ne la seva continuïtat en el futur i per fer això "cal una filosofia apropiada per entusiasmar els joves, això vol dir ser presents a Internet, sms, noves tecnologies, xats, blogs, etc", segons va dir el propi lingüista.
Cal que ho recordem: només cal una generació per perdre una llengua. Que aquesta no sigui la nostra i procurem que tampoc ho siguin les següents. Usar i transmetre la nostra llengua és la millor manera d’evitar-ho.

Paraules

Avui us deixo amb "les tres paraules més estranyes" segons la poeta polonesa Wislawa Szymborska:

"Cuando pronuncio la palabra Futuro,
la primera sílaba pertenece ya al pasado.
Cuando pronuncio la palabra Silencio,
lo destruyo.
Cuando pronuncio la palabra Nada,
creo algo que no cabe en ninguna no-existencia."

Tres paraules curioses. No sé quina m'agrada més. Potser silenci. Això sí, el silenci no pronunciat...