El gir lingüístic va assenyalar el llenguatge com l’element a través del qual es creava la realitat i no a la inversa. És a dir, el llenguatge determinaria la visió que cadascú tindria del món. La crítica posterior però, va posar de manifest que volent escapar-se del determinisme del paradigma de la història econòmica i social s’entrava al del llenguatge. I un dels aspectes que es va posar sobre la taula va ser que els conceptes no eren tancats ni immutables sinó que canviaven al llarg del temps. És a dir, els significats es construeixen i això va fer que la visió més textualista del gir quedés superada i que s’entrés a un procés de revisió i qüestionament d’allò que s’havia defensat.
El primer paràgraf del text a analitzar aporta una concepció de la identitat no com a resposta única davant unes condicions generals, sinó com el significat que aquestes prenen en funció d’una lectura dels fets i les expectatives que al seu entorn es generen. Les identitats no són una resposta natural a un marc donat, sinó que són el resultat d’una construcció, són una elaboració influïda per diferents variables, pel context en què es troben immerses.
Un exemple pràctic d’això és com ho van fer els obrers francesos per convertir-se en un subjecte polític després de la revolució de 1830. La seva resposta va ser la d’adoptar el discurs i els conceptes liberals que s’havien imposat. Usant els termes que havien estat claus per la recent revolució es feren comprensibles (compartien, així, un mateix llenguatge amb els liberals) i entraren a formar part de la mateixa dinàmica política. Això però, també els limità en un aspecte concret. El discurs liberal estava fonamentat per un important component individualista, i com parlar de col·lectivitats? Davant aquesta dificultat passaren a emprar un nou terme: associació. Això posa de manifest com sorgí una identitat de classe, en aquest cas obrera, a partir del desenvolupament d’un determinat llenguatge i demostra que aquest pot prendre diferents significats segons l’ús que se’n fa. Els conceptes poden fer-se servir des de moltes perspectives i en el marc de discursos molt diferents. El que queda clar és que els obrers francesos varen identificar-se com a tals i es van dotar d’un sentiment de classe a partir d’un discurs que elaboraren usant d’una determinada manera el llenguatge que en aquell moment predominava.
Patrick Joyce apunta que ara la recerca s’orienta cap a “cómo los significados han sido producidos por las relaciones de poder, más que hacia las “estructuras externas u objetivas” de clase o hacia otros referentes “sociales”[1]. És a dir, s’ha pres consciència que les identitats no són quelcom natural sinó que responen a una construcció, com s’ha pogut veure en el cas explicat més amunt.
El mateix Joyce posa de relleu que les identitats, i no només les de classe, no són quelcom uniforme ni coherent. Això porta cap a una nova manera de fer: la de problematitzar qüestions que eren considerades com a naturals. Els supòsits que s’havien cregut implícits ja no ho són tant. El pas ara és veure com s’ha utilitzat el llenguatge, com s’ha construït una identitat. El discurs liberal va ser agafat pels treballadors francesos per posicionar-se com a subjecte polític i esdevenir un actor col·lectiu. Usant la mateixa retòrica, i els subterfugis lingüístics necessaris, feien arribar el seu missatge que els dotava alhora d’una identitat. Un fet que posa clarament de manifest que el llenguatge i el seu significat no és, en absolut, estàtic.
A partir d’aquesta reflexió, sorgida a l’entorn del qüestionament del gir lingüístic, la història pren el paper de, com diuen I. M. Burdiel i M. C. Romero, “analitzar com es construeixen històricament, socialment, els significats subjectius i col·lectius dels homes i de les dones, com es construeixen les seues identitats”[2]. Allò rellevant és que ara l’accent es posa en la construcció de significats més que en el seu caràcter natural. Els obrers francesos no responien a un identitat natural, sinó que la crearen i la dotaren de significat en un espai temporal concret i amb unes característiques determinades, i quan un terme no podia ser usat, en buscaren un altre.
El postmodernisme posà en dubte les evidències que fins a un determinat moment s’havien considerat inqüestionables. L’accent que el gir lingüístic posà en el llenguatge, potser resultà massa determinista. Però pel que sí que va servir tot plegat va ser per desnaturalitzar qüestions com la de la identitat, que ha passat a ser vista com a quelcom sotmès a transformació. Les identitats, doncs, es creen i també es modifiquen. Res és etern.
[1]Patrick Joyce, ¿El final de la historia?, Historia Social, 50 (2004) [1995]
[2] Isabel M. Burdiel; Mª Cruz Romeo,. “La formació de la classe obrera anglesa: d’E.P. Thompson al gir lingüístic”, dins M. Martí, coord. D’història contemporània: debats i estudis. Un homenatge casolà a E. P. Thompson (1924-1993). Castelló: Societat castellonenca de Cultura, 1996.
El primer paràgraf del text a analitzar aporta una concepció de la identitat no com a resposta única davant unes condicions generals, sinó com el significat que aquestes prenen en funció d’una lectura dels fets i les expectatives que al seu entorn es generen. Les identitats no són una resposta natural a un marc donat, sinó que són el resultat d’una construcció, són una elaboració influïda per diferents variables, pel context en què es troben immerses.
Un exemple pràctic d’això és com ho van fer els obrers francesos per convertir-se en un subjecte polític després de la revolució de 1830. La seva resposta va ser la d’adoptar el discurs i els conceptes liberals que s’havien imposat. Usant els termes que havien estat claus per la recent revolució es feren comprensibles (compartien, així, un mateix llenguatge amb els liberals) i entraren a formar part de la mateixa dinàmica política. Això però, també els limità en un aspecte concret. El discurs liberal estava fonamentat per un important component individualista, i com parlar de col·lectivitats? Davant aquesta dificultat passaren a emprar un nou terme: associació. Això posa de manifest com sorgí una identitat de classe, en aquest cas obrera, a partir del desenvolupament d’un determinat llenguatge i demostra que aquest pot prendre diferents significats segons l’ús que se’n fa. Els conceptes poden fer-se servir des de moltes perspectives i en el marc de discursos molt diferents. El que queda clar és que els obrers francesos varen identificar-se com a tals i es van dotar d’un sentiment de classe a partir d’un discurs que elaboraren usant d’una determinada manera el llenguatge que en aquell moment predominava.
Patrick Joyce apunta que ara la recerca s’orienta cap a “cómo los significados han sido producidos por las relaciones de poder, más que hacia las “estructuras externas u objetivas” de clase o hacia otros referentes “sociales”[1]. És a dir, s’ha pres consciència que les identitats no són quelcom natural sinó que responen a una construcció, com s’ha pogut veure en el cas explicat més amunt.
El mateix Joyce posa de relleu que les identitats, i no només les de classe, no són quelcom uniforme ni coherent. Això porta cap a una nova manera de fer: la de problematitzar qüestions que eren considerades com a naturals. Els supòsits que s’havien cregut implícits ja no ho són tant. El pas ara és veure com s’ha utilitzat el llenguatge, com s’ha construït una identitat. El discurs liberal va ser agafat pels treballadors francesos per posicionar-se com a subjecte polític i esdevenir un actor col·lectiu. Usant la mateixa retòrica, i els subterfugis lingüístics necessaris, feien arribar el seu missatge que els dotava alhora d’una identitat. Un fet que posa clarament de manifest que el llenguatge i el seu significat no és, en absolut, estàtic.
A partir d’aquesta reflexió, sorgida a l’entorn del qüestionament del gir lingüístic, la història pren el paper de, com diuen I. M. Burdiel i M. C. Romero, “analitzar com es construeixen històricament, socialment, els significats subjectius i col·lectius dels homes i de les dones, com es construeixen les seues identitats”[2]. Allò rellevant és que ara l’accent es posa en la construcció de significats més que en el seu caràcter natural. Els obrers francesos no responien a un identitat natural, sinó que la crearen i la dotaren de significat en un espai temporal concret i amb unes característiques determinades, i quan un terme no podia ser usat, en buscaren un altre.
El postmodernisme posà en dubte les evidències que fins a un determinat moment s’havien considerat inqüestionables. L’accent que el gir lingüístic posà en el llenguatge, potser resultà massa determinista. Però pel que sí que va servir tot plegat va ser per desnaturalitzar qüestions com la de la identitat, que ha passat a ser vista com a quelcom sotmès a transformació. Les identitats, doncs, es creen i també es modifiquen. Res és etern.
[1]Patrick Joyce, ¿El final de la historia?, Historia Social, 50 (2004) [1995]
[2] Isabel M. Burdiel; Mª Cruz Romeo,. “La formació de la classe obrera anglesa: d’E.P. Thompson al gir lingüístic”, dins M. Martí, coord. D’història contemporània: debats i estudis. Un homenatge casolà a E. P. Thompson (1924-1993). Castelló: Societat castellonenca de Cultura, 1996.
1 comentari:
Molt bon escrit. Estava fent un text sobre la història contemporània i crec que has resumit molt bé el gir lingüístic. T'ho agraisc.
M'ha fet gràcia que una de les referències que dones, el llibre de la Societat Castellonenca de Cultura, siga un dels que estic treballant.
De passada he fullejat altres articles del bloc i en quant puga me'ls llegiré que semblen interessants.
Publica un comentari a l'entrada