La història en un món de memòries.

Gabriel Garcia Màrquez, el reconegut autor colombià i un dels escriptors més importants del nostre temps, introdueix les seves memòries, Vivir para contarla, amb la següent frase: “La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”[1]. Una cosa és el que un viu i una altra el que un transmet. Però tot i així confiem en el gènere de les memòries, segons Mendelsohn: “una forma literària que exposa la vida de l’autor sense les màscares de protecció que ofereix la ficció”[2].
Però quin és el límit, què és la ficció o fins a quin punt la ficció no és realitat? El postmodernisme ha servit de toc d’atenció. La gent actua, pren decisions, a partir de rumors, de mirades, d’interpretacions. Coses que no han passat mai, coses que no són, ens porten a prendre partit. A l’Iraq es va declarar una guerra sobre el supòsit de l’existència d’unes armes que no han existit mai, però la sang vessada és molt real. Una novel·la, el gènere en sí, és ficció, però la ficció, pel fet de no haver passat no vol dir que no existeixi. Ho fa a la nostra ment i ens pot moure a dur a terme certes accions.
I quina diferència hi ha entre el gènere novel·lístic i les memòries? Com s’ha dit més amunt, el supòsit d’una major veracitat, la certesa que allò que es diu es mou en el terreny del que va ser, no del que podria o hauria d’haver estat, i al que es concedeix tota confiança per part del lector. Però les memòries, no deixen de ser la vida d’una persona, una mirada concreta a un moment concret. Així, tenim que les memòries no són més que vides, amb més o menys grau de realisme, però vides d’una sola persona. I de què pot servir una vida aïllada i sovint diferent o particular respecte les de la majoria? És representativa d’alguna cosa? Pot servir per a la història? El mateix Mendelsohn, diu de les memòries de testimonis que havien de suportar “una càrrega terrible, en nom dels milers de memòries que mai no s’escriurien”[3]. Així doncs, a partir de les memòries solem prendre la part pel tot, prenent, o podent arribar a prendre, un testimoni com l’exemplificació del que va passar, del que va ser en el sentit més ampli. La història, o les últimes tendències historiogràfiques, han posat sobre la taula la importància de l’experiència personal alhora que també s’ha posat de manifest que això no ha de portar a creure que hi ha tantes històries com persones, sinó que es pot arribar a una història de tots sense oblidar però, que cada persona observa el món a la seva manera. Primo Levi, per exemple, ens ofereix la seva mirada sobre l’holocaust, però això no vol dir que aquesta no sigui vàlida més enllà d’ell mateix, i així ha quedat demostrat.
Vivim en un moment on els relats personals abunden. Estem abocats a internet, al món no palpable on tothom deixa constància dels seus passos, reflexions, preocupacions i somnis. Ens hauríem de preguntar si tot això porta a algun lloc més enllà de deixar constància del nostre afany d’existir, de ser i de ser, sobretot, protagonistes. Alhora que ens demostra que tothom té ganes de generar històries (malgrat no sé fins a quin punt la resta estem disposats a interessar-nos-en). Molts escriuen (o escrivim) blocs però, quants en llegim? Segurament això no és més que anecdòtic. El que cal pensar és de quina manera pot ser útil per a la història tot aquest interès per la memòria i els relats personals.
A la gent li interessa o li pot interessar la història. Tots en algun moment mirem endarrere i busquem algun tipus d’explicació, resposta o guia per al nostre present. El que cal segons Fontana és però, “renovar el nostre instrumental teòric i metodològic per tal que ens serveixi per tornar-nos a posar en contacte amb els problemes reals dels homes i les dones del nostre temps, dels que la història acadèmica, incloent-hi les seves variants postmodernes, ens ha allunyat. Ens cal superar la fractura que avui existeix entre la memòria del passat que els homes es construeixen per organitzar les seves vides (...) i la història ensenyada a les escoles, que els sembla a la gent comú un saber llibresc sobre la política, els reis, les reines i les batalles”[4]. Així doncs, potser el que li falta a la història és una certa connexió amb el món real, amb les preocupacions o interessos dels que poden ser destinataris de la història. Potser molts historiadors encara viuen a la seva torre d’ivori. I segurament no és en absolut il·lícit, però si la gent té ganes d’història el que s’ha de fer és donar-los-la ben feta i accessible, cosa que no té perquè restar-li cientificitat i rigor.
És evident que la història atrau. La memòria històrica per exemple, al nostre país encara és capaç de generar debats acalorats, perquè el passat pesa, existeix i repercuteix en el nostre avui. Les novel·les històriques arrasen al mercat, igual que les pel·lícules. És evident que els historiadors poden tenir aquí la seva parcel·la, el seu espai. És recorrent sentir crítiques dels errors històrics que poden contenir certes sèries, films o novel·les. Però no hem d’oblidar que al cap i a la fi la gent que “consumeix” tots aquests productes ho fa amb voluntat de distracció. La història és sovint el recurs per fer volar la imaginació i transportar-se on ja no és possible anar. Però i si realment la gent trobés bona història, en el sentit de rigorosa, i ben escrita? Segurament la història no s’ha de passar a la narrativa novel·lesca ni els historiadors s’han de dedicar a plasmar els seus coneixements i les seves investigacions en novel·les, encara que si ho fessin tampoc passaria res. No es tracta de competir amb ningú, simplement d’alliberar-se de prejudicis i agafar eines que poden servir per apropar la ciència històrica a un públic més ampli, més enllà dels pocs entesos en el tema en qüestió. I és que no s’ha d’oblidar que perquè els missatges arribin, el llenguatge amb què es diu, o s’escriu, ha de ser cuidat i amè. Un bon historiador també hauria de ser un bon escriptor. Alhora, no es pot negar que hi ha novel·les i novel·les i que algunes d’aquestes, anomenades històriques, poden permetre saber més sobre un fet concret que qualsevol manual enorme i de qualitat escriptora més que discutible. Penso, per exemple, en La fiesta del Chivo de Mario Vargas Llosa i el seu retrat d’un episodi concret de la història de la República Dominicana.
La història com a tal és present i molt viva en la nostra societat. És usada recurrentment en molts àmbits, des del periodístic a l’artístic. Demostra que l’interès hi és. El que falta és saber canalitzar-lo també cap a la història feta pels historiadors. Potser massa sovint es critica el mal ús d’aquesta ciència i es pensa poc en el que des d’ella es fa malament. No es tracta de rebaixar-la, de descontextualitzar-la o de vendre fum per omplir la butxaca. Simplement només caldria pensar en com és possible que el coneixement històric rigorós pogués arribar als no experts en la matèria però sí interessats en ella. Al cap i a la fi, la història es fa des del present, des de l’avui. I l’historiador no ha de viure al marge de la societat. Al contrari, ha de pensar quina és la seva funció, la seva funció social. Borja de Riquer, parlat sobre les identitats, diu que “la funció social de l’historiador, i molt més respecte de temàtiques tan complexes i polititzades com aquestes, no és defugir el debat intel·lectual, sinó proposar respostes coherents a moltes de les preguntes que es formulen en el present”[5]. La història no ha d’estar al marge del seu context i els debats que aquí es produeixen.
Freud deia que “allò que fa que totes les autobiografies no tinguin cap valor és finalment, la seva falsedat”[6]. La memòria és traïdora de per sí, però a més hi ha sovint la voluntat de “mentir”. Rigoberta Menchú va testimoniar uns fets que no havien passat però tot i així eren reals, existien, i a través d’ella es van conèixer. Una cosa és el possible debat moral, l’altra, fins a quin punt una certa “ficció” no pot ser útil per transmetre una determinada realitat. La història no es pot basar en la mentida. Però sens dubte té reptes molt grans. En un món en què abunda tot, ha de ser capaç de fer-se sentir i de fer-se llegir. Internet pot ser de molta utilitat. Potser també la combinació amb altres gèneres: ser transmesa amb un llenguatge més atractiu que el model més clàssic de la història. No per màrqueting, simplement per arribar a un públic més ampli. No cal competir, perquè el que un busca en una novel·la o en una pel·lícula és simple distracció. Però el que sí que pot fer és canalitzar un interès que és present a la nostra societat, i per què no, també distreure ensenyant. Servint-se d’això podria fer extensible el seu coneixement més enllà d’uns pocs erudits i alguns altres amb vocació de ser-ho. Al cap i a la fi “l’historiador treballa en el present, i per el present”[7]. Potser doncs ha d’escoltar també què és el que la seva societat li demana.

[1] Gabriel García Márquez. Vivir para contarla. Barcelona: Mondadori, 2002. Pàg. 7.
[2] Daniel Mendelsohn. “Prou de parlar de mi”. L’Avenç, núm. 356, pàg. 31.
[3] Daniel Mendelsohn... Pàg. 35.
[4] Josep Fontana. La història dels homes. Barcelona: Crítica, 2000. Pàg. 342.
[5] Borja de Riquer. Identitats contemporànies; Catalunya i Espanya. Vic: Eumo, 2000. Pàg. 9.
[6] Daniel Mendelsohn... Pàg. 31.
[7] Josep Fontana... Pàg. 352.

El gir lingüístic

El gir lingüístic va assenyalar el llenguatge com l’element a través del qual es creava la realitat i no a la inversa. És a dir, el llenguatge determinaria la visió que cadascú tindria del món. La crítica posterior però, va posar de manifest que volent escapar-se del determinisme del paradigma de la història econòmica i social s’entrava al del llenguatge. I un dels aspectes que es va posar sobre la taula va ser que els conceptes no eren tancats ni immutables sinó que canviaven al llarg del temps. És a dir, els significats es construeixen i això va fer que la visió més textualista del gir quedés superada i que s’entrés a un procés de revisió i qüestionament d’allò que s’havia defensat.
El primer paràgraf del text a analitzar aporta una concepció de la identitat no com a resposta única davant unes condicions generals, sinó com el significat que aquestes prenen en funció d’una lectura dels fets i les expectatives que al seu entorn es generen. Les identitats no són una resposta natural a un marc donat, sinó que són el resultat d’una construcció, són una elaboració influïda per diferents variables, pel context en què es troben immerses.
Un exemple pràctic d’això és com ho van fer els obrers francesos per convertir-se en un subjecte polític després de la revolució de 1830. La seva resposta va ser la d’adoptar el discurs i els conceptes liberals que s’havien imposat. Usant els termes que havien estat claus per la recent revolució es feren comprensibles (compartien, així, un mateix llenguatge amb els liberals) i entraren a formar part de la mateixa dinàmica política. Això però, també els limità en un aspecte concret. El discurs liberal estava fonamentat per un important component individualista, i com parlar de col·lectivitats? Davant aquesta dificultat passaren a emprar un nou terme: associació. Això posa de manifest com sorgí una identitat de classe, en aquest cas obrera, a partir del desenvolupament d’un determinat llenguatge i demostra que aquest pot prendre diferents significats segons l’ús que se’n fa. Els conceptes poden fer-se servir des de moltes perspectives i en el marc de discursos molt diferents. El que queda clar és que els obrers francesos varen identificar-se com a tals i es van dotar d’un sentiment de classe a partir d’un discurs que elaboraren usant d’una determinada manera el llenguatge que en aquell moment predominava.
Patrick Joyce apunta que ara la recerca s’orienta cap a “cómo los significados han sido producidos por las relaciones de poder, más que hacia las “estructuras externas u objetivas” de clase o hacia otros referentes “sociales”[1]. És a dir, s’ha pres consciència que les identitats no són quelcom natural sinó que responen a una construcció, com s’ha pogut veure en el cas explicat més amunt.
El mateix Joyce posa de relleu que les identitats, i no només les de classe, no són quelcom uniforme ni coherent. Això porta cap a una nova manera de fer: la de problematitzar qüestions que eren considerades com a naturals. Els supòsits que s’havien cregut implícits ja no ho són tant. El pas ara és veure com s’ha utilitzat el llenguatge, com s’ha construït una identitat. El discurs liberal va ser agafat pels treballadors francesos per posicionar-se com a subjecte polític i esdevenir un actor col·lectiu. Usant la mateixa retòrica, i els subterfugis lingüístics necessaris, feien arribar el seu missatge que els dotava alhora d’una identitat. Un fet que posa clarament de manifest que el llenguatge i el seu significat no és, en absolut, estàtic.
A partir d’aquesta reflexió, sorgida a l’entorn del qüestionament del gir lingüístic, la història pren el paper de, com diuen I. M. Burdiel i M. C. Romero, “analitzar com es construeixen històricament, socialment, els significats subjectius i col·lectius dels homes i de les dones, com es construeixen les seues identitats”[2]. Allò rellevant és que ara l’accent es posa en la construcció de significats més que en el seu caràcter natural. Els obrers francesos no responien a un identitat natural, sinó que la crearen i la dotaren de significat en un espai temporal concret i amb unes característiques determinades, i quan un terme no podia ser usat, en buscaren un altre.
El postmodernisme posà en dubte les evidències que fins a un determinat moment s’havien considerat inqüestionables. L’accent que el gir lingüístic posà en el llenguatge, potser resultà massa determinista. Però pel que sí que va servir tot plegat va ser per desnaturalitzar qüestions com la de la identitat, que ha passat a ser vista com a quelcom sotmès a transformació. Les identitats, doncs, es creen i també es modifiquen. Res és etern.
[1]Patrick Joyce, ¿El final de la historia?, Historia Social, 50 (2004) [1995]
[2] Isabel M. Burdiel; Mª Cruz Romeo,. “La formació de la classe obrera anglesa: d’E.P. Thompson al gir lingüístic”, dins M. Martí, coord. D’història contemporània: debats i estudis. Un homenatge casolà a E. P. Thompson (1924-1993). Castelló: Societat castellonenca de Cultura, 1996.

Més enllà del gir lingüístic

A la dècada dels 70 el paradigma d’història econòmica i social es va veure qüestionat pel postmodernisme i el que s’ha conegut com el gir lingüístic, que situà el llenguatge com l’element indispensable per a entendre la realitat. Partint de Saussure i la seva definició del llenguatge com un sistema autònom sorgí l’afirmació que no hi ha una realitat objectiva, sinó que és el llenguatge qui la crea. El món, per tant, no es pot entendre més enllà del llenguatge amb què aquest s’ha descrit i explicat.
El gir lingüístic proclamà que el llenguatge era l’element que determinava la nostra visió del món apartant-se de la idea que podia existir una realitat objectiva. El paradigma d’història econòmica i social, com diu Gabrielle M. Spiegel, “derivaba de los modelos de la ciencia social que concebían a la sociedad como una estructura objetiva de relaciones de las que el pensamiento y la actividad individuales eran su expresión no mediada, subjetiva”[1]. A més tenia la cultura com “un elemento secundario, como la realización subjetiva de los intereses e identidades subyacentes, generados, en primera instancia, por las condiciones y necesidades del ser social”[2]. Així, en contra de la visió objectivista de la història econòmica i social, que partia d’una estructura centrada en el mode de producció i que determinava una sèrie de relacions socials que es mantenien durant períodes prou llargs de temps (l’acció individual no tenia massa pes dins el conjunt), el gir lingüístic posa en primer terme el llenguatge, l’eina a través de la qual els humans percebem el món. Això portà al dubte de si era possible entendre la realitat i conèixer el passat ja que els documents que ens han estat llegats no són més que restes d’unes percepcions subjectives.
Si la història econòmica i social va assolir la confiança que era possible el coneixement objectiu de la realitat, el postmodernisme ho sembrà de dubtes i posà l’èmfasi en el subjecte i en la percepció individual alhora que va permetre l’emergència de la història cultural no aïllada de la resta de la problemàtica social (com sí que havia passat amb l’anterior paradigma). No és que negués la realitat, simplement va negar la objectivitat en tant que va posar l’accent en la interpretació individual. La percepció és el que construiria la realitat.
El gir lingüístic però, també ha estat sotmès a crítica i revisió. Un d’aquests qüestionaments fa referència al discurs, posant de manifest que aquest incorpora elements més enllà de l’esfera lingüística. Els discurs està plenament vinculat a la societat en la que aquest es produeix. Com diu N.B. Dirk, aquest està lligat a “las condiciones bajo las que el mundo se presenta a sí mismo como real, con la forma en que las instituciones y prácticas históricas se convierten en regímenes de verdad y de posibilidad misma”[3]. El discurs doncs s’articula en un moment i en un espai, del que no es pot destriar. Patrick Joyce, per exemple, ha posat de manifest que avui s’està plantejant com els significats han estat produïts per les relacions de poder. El llenguatge o el que ell transmet, és a dir, el seu significat, no és aliè al seu entorn.
Lligat amb això s’entén també que les categories culturals no són estàtiques, sinó que, com diu Spiegel, “están sujetas a los constantes efectos de reevaluación y resignificación funcionales por parte de los agentes”[4]. I és que si s’entenia el llenguatge com un element determinant també es podia creure que les categories que d’ell es desprenien podien operar a mode de totalitat inalterable al pas del temps. No obstant, el llenguatge no seria una estructura tan tancada en sí mateixa com alguns havien afirmat. I no hi ha només paraules. El llenguatge el que fa és ordenar una realitat a partir d’unes categories però aquestes no són immutables, al contrari. Els significats canvien, evolucionen, es modifiquen, és més, no són innocents. Per tant, es podria dir que el gir lingüístic inicialment va considerar el llenguatge com un element excessivament determinant, quan aquest no és neutre i, això, en el revisionisme posterior s’ha tingut en compte.
El postmodernisme va escombrar les certeses, però alhora va posar sobre la taula el pes de les interpretacions, de les percepcions. L’individu com a tal, el subjecte, va reaparèixer. Les categories que havien servit per classificar i ordenar el món van perdre valor. Però el llenguatge va esdevenir quelcom excessivament determinista. I aquest tampoc és una constant invariable ni està aïllat de la resta d’elements socials. D’aquí ha vingut la posterior reflexió que ha posat l’accent en la importància del que crea i construeix el discurs i de la elaboració del significat del llenguatge.
La realitat i les persones es relacionen mitjançant el llenguatge, però aquest es deu al moment en el que s’utilitza. Així, més que negar l’objectivitat o assegurar que no hi ha més que percepcions, el que pot resultar interessant és veure com i perquè s’han organitzat i entès les coses d’una determinada manera, com han evolucionant, en definitiva, històricament.
[1] Gabrielle M. Spiegel, “La historia de la práctica. Nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico”, Ayer, 62 (2006). Pàg. 25.
[2] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 25.
[3] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 30.
[4] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 45.

Què fer dels monuments franquistes?

El passat dia 10 del present mes llegia a El País el següent titular: “La ley de la Memoria Histórica, a las bravas”. L’any 2007, s’aprovava la que es coneix com Llei de la Memòria Històrica amb l’objectiu d’assentar, i així es diu a la exposición de motivos de la dita llei, “las bases para que los poderes públicos lleven a cabo políticas públicas dirigidas al conocimiento de nuestra historia y al fomento de la memoria democrática”. Aquesta llei en el seu article 15 contempla què fer amb els símbols i els monuments heretats de la Guerra Civil i del posterior Franquisme. El que dictamina és que les administracions públiques emprendran les mesures oportunes per a retirar “escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura”. Per altra banda, no caldrà retirar aquells que estiguin destinats a un record privat o si per raons arquitectòniques o artístico-religioses estan protegits per la llei. Salvant aquestes excepcions, aquesta llei es compromet, per tant, a retirar tot símbol d’exaltació franquista, ja no només en tots els edificis estatals sinó en tots els espais de l’administració pública alhora que es reserva el dret de retirar subvencions si això no es du a terme.
Un es pot preguntar si és necessari retirar els monuments i símbols franquistes. La llei va generar debat al seu moment, i el continua generant, com es pot veure amb la notícia publicada fa pocs dies i que he mencionat a l’inici. En nom d’aquesta llei i del seu incompliment avui, 3 anys després de la seva aprovació, s’organitza un torneig (el Placa-Placa, organitzat per un grup de joves antifeixistes) per eliminar símbols franquistes encara presents a les ciutats i pobles d’algunes zones de l’Estat. I és que ja des d’un començament el que dictaminava la llei portà la controvèrsia. Per una banda, els que veien en els monuments una mena de pervivència del règim, una manera de no haver liquidat un passat il·legítim i del que caldria esborrar-ne ja definitivament la seva presència pública, perquè sinó, es podria entendre com un atemptat a la democràcia i una acceptació de la dictadura i la repressió, alhora que una vexació per tots els que patiren i moriren a la guerra i durant el posterior Franquisme. Però hi ha l’altra perspectiva. Els que creien que els monuments franquistes no s’haurien de liquidar. Sovint l’argument que defensen és que aquests són part de la història i del patrimoni històric i cultural d’una ciutat alhora que serveix per posar en coneixement tot el que ha passat a un lloc determinat en cert moment històric. Aquest ha estat l’argument que han utilitzat molts alcaldes d’ajuntaments del PP per defensar la seva negativa a aplicar la llei, juntament amb la idea que remoure aquestes coses només serveix per reobrir velles ferides.
Personalment em sembla interessant la perspectiva d’aquells que veuen no ja únicament els monuments, sinó les plaques i insígnies que poden haver perviscut de l’època franquista, com quelcom que més que exaltació pot servir de recordatori d’un moment històric determinat. El que cal tenir present, però, és que un símbol per sí mateix no vol dir res si no hi ha un coneixement, una didàctica al darrera, és a dir, poden quedar plaques franquistes si som conscients del que ens estan dient i si ens serveixen per tenir fresc en la nostra ment un moment tan traumàtic com del que formen part. Ara bé, com diu la pròpia llei, els símbols i monuments han de ser lloc d’encontre i no d’ofensa. I sens dubte un estàtua del dictador o un carrer amb el nom de Primo de Rivera, contribueix poc a la convivència. D’aquesta manera entenc iniciatives com “La caza del monumento franquista” duta a terme per la Federación Estatal de Foros por la Memoria, i que consisteix en la denúncia ciutadana d’aquells vestigis franquistes encara presents al territori estatal. Crec que certs elements, certa simbologia, certes construccions fetes per presos del règim, per exemple, i així ja ho contempla la pròpia llei, han de perviure pel que ens expliquen, per la història que contenen en ells mateixos, però elements més purament d’exaltació de personalitats com estàtues de Franco o carrers de persones distingides pel règim haurien de ser liquidats en tant que representen un imaginari propagandístic d’una època i poden esdevenir molestos per aquells que en patiren les conseqüències. Això sí, allò que pervisqui encara avui de l’època franquista ha d’anar acompanyat, sobretot, d’una important tasca didàctica i divulgativa que serveixi per posar de relleu què va ser i què va provocar un règim com el Franquista. Una vegada més, cal allunyar-se de maniqueismes. Res és només blanc o negre. Els matisos han de prevaldre i s’ha de valorar si allò que en el seu moment fou fet sota un règim opressor, avui ens pot servir en la nostra societat democràtica. I potser la pròpia memòria històrica necessita d’aquests elements per dur a terme allò que es proposa.

Tendències historiogràfiques II: el moment actual

“Elegí ser historiador para aprender a leer los periódicos”. Vaig topar amb aquesta frase de l’historiador mexicà Ruggiero Romano fa un temps i per casualitat. Per quin motiu optar per la història? El que es pot entendre a partir de l’afirmació anterior és que la realitat és complexa, que els fets no passen aïllats, que no s’expliquen per ells mateixos, sinó que es necessita de més, i aquest més és el que a Romano, segurament, l’hi aportava la història. Quina és la seva funció, la seva utilitat, és un tema present encara avui en el panorama historiogràfic, però no és l’únic.

La problemàtica historiogràfica actual es pot plantejar a partir de quatre punts. Un primer seria la crisi dels grans paradigmes, és a dir, dels grans models explicatius que van predominar al llarg de les dècades dels 40 als 70 i que avui han perdut el pes que tingueren. Un altre element fa referència a la forma d’escriptura de la història. I és que avui en dia sembla que l’exposició de la recerca historiogràfica ha quedat restringida a les revistes científiques, mentre que els llibres s’han dedicat a un àmbit més divulgatiu. Davant tot això, i més enllà del debat que es pugui generar sobre si els llibres han de ser sobretot un element “lleuger” i, per tant, destinat a un públic més ampli, el que avui pot resultar interessant és, com apunta Genís Barnosell (a “L’escriptura de la història: alguns reptes actuals”, L’Avenç, 354), el paper que pot tenir Internet, on un text inclou moltes coses i pot afavorir, per tant, multitud de lectures. Un tercer tret característic del moment actual és la importància que ha pres ens els darrers temps la memòria històrica, sobretot del darrer tram del segle XX. En aquest punt segurament l’indispensable és pensar quina relació hi ha entre història i memòria. I, finalment, l’element al que feia referència a l’inici: la funció social de la historiografia, què pot aportar aquesta a la societat.

Pel que fa a aquest últim punt, Jürgen Kocka, al llibre Historia Social, n’apunta unes quantes, de funcions. El coneixement històric aportaria major comprensió del present a través de veure el fil amb el passat, un fil que indicaria el camí que s’ha recorregut fins a arribar on s’és avui, alhora que posaria de manifest que la realitat actual no és tancada ni predeterminada sinó que el canvi hi és i hi ha estat present, a més de mostrar que el que s’és avui és el resultat d’una tria, d’unes opcions escollides i unes altres de descartades.

També pot portar controvèrsies. La història sovint té un paper legitimador, però cal tenir present que hi ha moltes maneres de fer història. I sovint donar l’etiqueta d’històric pot afegir un plus de credibilitat de cara a qui ho rep quan, potser, al darrera de l’enunciat, hi ha de tot menys rigor. De fet, Kocka també apunta que una altra funció de la història seria la de “divertimento”, com a oci. Si és així cal tenir present que qui rep la història no es planteja fins a quin punt allò que llegeix és rigorós o no. D’aquí el perill de certes obres que sota l’etiqueta d’històriques es revesteixen d’un grau d’autoritat que no tenen.

Una altra funció és la d’atorgar una mena de consciència històrica que dotaria a l’individu d’una capacitat crítica davant les accions del present. Aquesta, s’obtindria a través de l’educació. I aquí també es podria trobar un altre problema: fins a quin punt la història que s’ensenya no està polititzada, no respon a unes voluntats determinades? Segurament això guarda relació amb la memòria històrica: fins a quin punt la memòria és història i no només el resultat d’un present polititzat? Pedro Ruiz Torres, (a “Los discursos de la memoria histórica en España”, Hispania Nova, 7), recull que segons Santos Julià, la memòria històrica “no es más que el resultado de las políticas, públicas o privadas, de la historia, esto es, de la pedagogía de sentido que un determinado poder pretende dar al pasado para legitimar una actuación en el presente”. Així doncs, sovint, més que una determinada memòria històrica el que es fa és un certa memòria política que respon a uns interessos determinats del present. I també pot passar, per tant, amb la història que s’ensenya.

La història posa de manifest la complexitat de les relacions i els esdeveniments, ajuda a entendre el moment present com a resultat o com a element condicionat per allò que el va precedir. La història resta simplicitat i aporta una explicació rigorosa i raonada del passat. Però és evident que els usos que d’això se’n pot fer són molts i diversos, i que la història i els historiadors també poden ser usats com a instrument polític i social. En última instància, és a les mans de cadascú el què fer amb la història i com usar-la.

Recomençar...

Aquest bloc pren vida de nou. El motiu però no ha canviat: servirà per anar-hi posant els comentaris d'una assignatura, en aquest cas, de Tendències Historiogràfiques II. I no sé si alguna altra cosa. Benvinguts!