Gabriel Garcia Màrquez, el reconegut autor colombià i un dels escriptors més importants del nostre temps, introdueix les seves memòries, Vivir para contarla, amb la següent frase: “La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”[1]. Una cosa és el que un viu i una altra el que un transmet. Però tot i així confiem en el gènere de les memòries, segons Mendelsohn: “una forma literària que exposa la vida de l’autor sense les màscares de protecció que ofereix la ficció”[2].
Però quin és el límit, què és la ficció o fins a quin punt la ficció no és realitat? El postmodernisme ha servit de toc d’atenció. La gent actua, pren decisions, a partir de rumors, de mirades, d’interpretacions. Coses que no han passat mai, coses que no són, ens porten a prendre partit. A l’Iraq es va declarar una guerra sobre el supòsit de l’existència d’unes armes que no han existit mai, però la sang vessada és molt real. Una novel·la, el gènere en sí, és ficció, però la ficció, pel fet de no haver passat no vol dir que no existeixi. Ho fa a la nostra ment i ens pot moure a dur a terme certes accions.
I quina diferència hi ha entre el gènere novel·lístic i les memòries? Com s’ha dit més amunt, el supòsit d’una major veracitat, la certesa que allò que es diu es mou en el terreny del que va ser, no del que podria o hauria d’haver estat, i al que es concedeix tota confiança per part del lector. Però les memòries, no deixen de ser la vida d’una persona, una mirada concreta a un moment concret. Així, tenim que les memòries no són més que vides, amb més o menys grau de realisme, però vides d’una sola persona. I de què pot servir una vida aïllada i sovint diferent o particular respecte les de la majoria? És representativa d’alguna cosa? Pot servir per a la història? El mateix Mendelsohn, diu de les memòries de testimonis que havien de suportar “una càrrega terrible, en nom dels milers de memòries que mai no s’escriurien”[3]. Així doncs, a partir de les memòries solem prendre la part pel tot, prenent, o podent arribar a prendre, un testimoni com l’exemplificació del que va passar, del que va ser en el sentit més ampli. La història, o les últimes tendències historiogràfiques, han posat sobre la taula la importància de l’experiència personal alhora que també s’ha posat de manifest que això no ha de portar a creure que hi ha tantes històries com persones, sinó que es pot arribar a una història de tots sense oblidar però, que cada persona observa el món a la seva manera. Primo Levi, per exemple, ens ofereix la seva mirada sobre l’holocaust, però això no vol dir que aquesta no sigui vàlida més enllà d’ell mateix, i així ha quedat demostrat.
Vivim en un moment on els relats personals abunden. Estem abocats a internet, al món no palpable on tothom deixa constància dels seus passos, reflexions, preocupacions i somnis. Ens hauríem de preguntar si tot això porta a algun lloc més enllà de deixar constància del nostre afany d’existir, de ser i de ser, sobretot, protagonistes. Alhora que ens demostra que tothom té ganes de generar històries (malgrat no sé fins a quin punt la resta estem disposats a interessar-nos-en). Molts escriuen (o escrivim) blocs però, quants en llegim? Segurament això no és més que anecdòtic. El que cal pensar és de quina manera pot ser útil per a la història tot aquest interès per la memòria i els relats personals.
A la gent li interessa o li pot interessar la història. Tots en algun moment mirem endarrere i busquem algun tipus d’explicació, resposta o guia per al nostre present. El que cal segons Fontana és però, “renovar el nostre instrumental teòric i metodològic per tal que ens serveixi per tornar-nos a posar en contacte amb els problemes reals dels homes i les dones del nostre temps, dels que la història acadèmica, incloent-hi les seves variants postmodernes, ens ha allunyat. Ens cal superar la fractura que avui existeix entre la memòria del passat que els homes es construeixen per organitzar les seves vides (...) i la història ensenyada a les escoles, que els sembla a la gent comú un saber llibresc sobre la política, els reis, les reines i les batalles”[4]. Així doncs, potser el que li falta a la història és una certa connexió amb el món real, amb les preocupacions o interessos dels que poden ser destinataris de la història. Potser molts historiadors encara viuen a la seva torre d’ivori. I segurament no és en absolut il·lícit, però si la gent té ganes d’història el que s’ha de fer és donar-los-la ben feta i accessible, cosa que no té perquè restar-li cientificitat i rigor.
És evident que la història atrau. La memòria històrica per exemple, al nostre país encara és capaç de generar debats acalorats, perquè el passat pesa, existeix i repercuteix en el nostre avui. Les novel·les històriques arrasen al mercat, igual que les pel·lícules. És evident que els historiadors poden tenir aquí la seva parcel·la, el seu espai. És recorrent sentir crítiques dels errors històrics que poden contenir certes sèries, films o novel·les. Però no hem d’oblidar que al cap i a la fi la gent que “consumeix” tots aquests productes ho fa amb voluntat de distracció. La història és sovint el recurs per fer volar la imaginació i transportar-se on ja no és possible anar. Però i si realment la gent trobés bona història, en el sentit de rigorosa, i ben escrita? Segurament la història no s’ha de passar a la narrativa novel·lesca ni els historiadors s’han de dedicar a plasmar els seus coneixements i les seves investigacions en novel·les, encara que si ho fessin tampoc passaria res. No es tracta de competir amb ningú, simplement d’alliberar-se de prejudicis i agafar eines que poden servir per apropar la ciència històrica a un públic més ampli, més enllà dels pocs entesos en el tema en qüestió. I és que no s’ha d’oblidar que perquè els missatges arribin, el llenguatge amb què es diu, o s’escriu, ha de ser cuidat i amè. Un bon historiador també hauria de ser un bon escriptor. Alhora, no es pot negar que hi ha novel·les i novel·les i que algunes d’aquestes, anomenades històriques, poden permetre saber més sobre un fet concret que qualsevol manual enorme i de qualitat escriptora més que discutible. Penso, per exemple, en La fiesta del Chivo de Mario Vargas Llosa i el seu retrat d’un episodi concret de la història de la República Dominicana.
La història com a tal és present i molt viva en la nostra societat. És usada recurrentment en molts àmbits, des del periodístic a l’artístic. Demostra que l’interès hi és. El que falta és saber canalitzar-lo també cap a la història feta pels historiadors. Potser massa sovint es critica el mal ús d’aquesta ciència i es pensa poc en el que des d’ella es fa malament. No es tracta de rebaixar-la, de descontextualitzar-la o de vendre fum per omplir la butxaca. Simplement només caldria pensar en com és possible que el coneixement històric rigorós pogués arribar als no experts en la matèria però sí interessats en ella. Al cap i a la fi, la història es fa des del present, des de l’avui. I l’historiador no ha de viure al marge de la societat. Al contrari, ha de pensar quina és la seva funció, la seva funció social. Borja de Riquer, parlat sobre les identitats, diu que “la funció social de l’historiador, i molt més respecte de temàtiques tan complexes i polititzades com aquestes, no és defugir el debat intel·lectual, sinó proposar respostes coherents a moltes de les preguntes que es formulen en el present”[5]. La història no ha d’estar al marge del seu context i els debats que aquí es produeixen.
Freud deia que “allò que fa que totes les autobiografies no tinguin cap valor és finalment, la seva falsedat”[6]. La memòria és traïdora de per sí, però a més hi ha sovint la voluntat de “mentir”. Rigoberta Menchú va testimoniar uns fets que no havien passat però tot i així eren reals, existien, i a través d’ella es van conèixer. Una cosa és el possible debat moral, l’altra, fins a quin punt una certa “ficció” no pot ser útil per transmetre una determinada realitat. La història no es pot basar en la mentida. Però sens dubte té reptes molt grans. En un món en què abunda tot, ha de ser capaç de fer-se sentir i de fer-se llegir. Internet pot ser de molta utilitat. Potser també la combinació amb altres gèneres: ser transmesa amb un llenguatge més atractiu que el model més clàssic de la història. No per màrqueting, simplement per arribar a un públic més ampli. No cal competir, perquè el que un busca en una novel·la o en una pel·lícula és simple distracció. Però el que sí que pot fer és canalitzar un interès que és present a la nostra societat, i per què no, també distreure ensenyant. Servint-se d’això podria fer extensible el seu coneixement més enllà d’uns pocs erudits i alguns altres amb vocació de ser-ho. Al cap i a la fi “l’historiador treballa en el present, i per el present”[7]. Potser doncs ha d’escoltar també què és el que la seva societat li demana.
[1] Gabriel García Márquez. Vivir para contarla. Barcelona: Mondadori, 2002. Pàg. 7.
[2] Daniel Mendelsohn. “Prou de parlar de mi”. L’Avenç, núm. 356, pàg. 31.
[3] Daniel Mendelsohn... Pàg. 35.
[4] Josep Fontana. La història dels homes. Barcelona: Crítica, 2000. Pàg. 342.
[5] Borja de Riquer. Identitats contemporànies; Catalunya i Espanya. Vic: Eumo, 2000. Pàg. 9.
[6] Daniel Mendelsohn... Pàg. 31.
[7] Josep Fontana... Pàg. 352.
Però quin és el límit, què és la ficció o fins a quin punt la ficció no és realitat? El postmodernisme ha servit de toc d’atenció. La gent actua, pren decisions, a partir de rumors, de mirades, d’interpretacions. Coses que no han passat mai, coses que no són, ens porten a prendre partit. A l’Iraq es va declarar una guerra sobre el supòsit de l’existència d’unes armes que no han existit mai, però la sang vessada és molt real. Una novel·la, el gènere en sí, és ficció, però la ficció, pel fet de no haver passat no vol dir que no existeixi. Ho fa a la nostra ment i ens pot moure a dur a terme certes accions.
I quina diferència hi ha entre el gènere novel·lístic i les memòries? Com s’ha dit més amunt, el supòsit d’una major veracitat, la certesa que allò que es diu es mou en el terreny del que va ser, no del que podria o hauria d’haver estat, i al que es concedeix tota confiança per part del lector. Però les memòries, no deixen de ser la vida d’una persona, una mirada concreta a un moment concret. Així, tenim que les memòries no són més que vides, amb més o menys grau de realisme, però vides d’una sola persona. I de què pot servir una vida aïllada i sovint diferent o particular respecte les de la majoria? És representativa d’alguna cosa? Pot servir per a la història? El mateix Mendelsohn, diu de les memòries de testimonis que havien de suportar “una càrrega terrible, en nom dels milers de memòries que mai no s’escriurien”[3]. Així doncs, a partir de les memòries solem prendre la part pel tot, prenent, o podent arribar a prendre, un testimoni com l’exemplificació del que va passar, del que va ser en el sentit més ampli. La història, o les últimes tendències historiogràfiques, han posat sobre la taula la importància de l’experiència personal alhora que també s’ha posat de manifest que això no ha de portar a creure que hi ha tantes històries com persones, sinó que es pot arribar a una història de tots sense oblidar però, que cada persona observa el món a la seva manera. Primo Levi, per exemple, ens ofereix la seva mirada sobre l’holocaust, però això no vol dir que aquesta no sigui vàlida més enllà d’ell mateix, i així ha quedat demostrat.
Vivim en un moment on els relats personals abunden. Estem abocats a internet, al món no palpable on tothom deixa constància dels seus passos, reflexions, preocupacions i somnis. Ens hauríem de preguntar si tot això porta a algun lloc més enllà de deixar constància del nostre afany d’existir, de ser i de ser, sobretot, protagonistes. Alhora que ens demostra que tothom té ganes de generar històries (malgrat no sé fins a quin punt la resta estem disposats a interessar-nos-en). Molts escriuen (o escrivim) blocs però, quants en llegim? Segurament això no és més que anecdòtic. El que cal pensar és de quina manera pot ser útil per a la història tot aquest interès per la memòria i els relats personals.
A la gent li interessa o li pot interessar la història. Tots en algun moment mirem endarrere i busquem algun tipus d’explicació, resposta o guia per al nostre present. El que cal segons Fontana és però, “renovar el nostre instrumental teòric i metodològic per tal que ens serveixi per tornar-nos a posar en contacte amb els problemes reals dels homes i les dones del nostre temps, dels que la història acadèmica, incloent-hi les seves variants postmodernes, ens ha allunyat. Ens cal superar la fractura que avui existeix entre la memòria del passat que els homes es construeixen per organitzar les seves vides (...) i la història ensenyada a les escoles, que els sembla a la gent comú un saber llibresc sobre la política, els reis, les reines i les batalles”[4]. Així doncs, potser el que li falta a la història és una certa connexió amb el món real, amb les preocupacions o interessos dels que poden ser destinataris de la història. Potser molts historiadors encara viuen a la seva torre d’ivori. I segurament no és en absolut il·lícit, però si la gent té ganes d’història el que s’ha de fer és donar-los-la ben feta i accessible, cosa que no té perquè restar-li cientificitat i rigor.
És evident que la història atrau. La memòria històrica per exemple, al nostre país encara és capaç de generar debats acalorats, perquè el passat pesa, existeix i repercuteix en el nostre avui. Les novel·les històriques arrasen al mercat, igual que les pel·lícules. És evident que els historiadors poden tenir aquí la seva parcel·la, el seu espai. És recorrent sentir crítiques dels errors històrics que poden contenir certes sèries, films o novel·les. Però no hem d’oblidar que al cap i a la fi la gent que “consumeix” tots aquests productes ho fa amb voluntat de distracció. La història és sovint el recurs per fer volar la imaginació i transportar-se on ja no és possible anar. Però i si realment la gent trobés bona història, en el sentit de rigorosa, i ben escrita? Segurament la història no s’ha de passar a la narrativa novel·lesca ni els historiadors s’han de dedicar a plasmar els seus coneixements i les seves investigacions en novel·les, encara que si ho fessin tampoc passaria res. No es tracta de competir amb ningú, simplement d’alliberar-se de prejudicis i agafar eines que poden servir per apropar la ciència històrica a un públic més ampli, més enllà dels pocs entesos en el tema en qüestió. I és que no s’ha d’oblidar que perquè els missatges arribin, el llenguatge amb què es diu, o s’escriu, ha de ser cuidat i amè. Un bon historiador també hauria de ser un bon escriptor. Alhora, no es pot negar que hi ha novel·les i novel·les i que algunes d’aquestes, anomenades històriques, poden permetre saber més sobre un fet concret que qualsevol manual enorme i de qualitat escriptora més que discutible. Penso, per exemple, en La fiesta del Chivo de Mario Vargas Llosa i el seu retrat d’un episodi concret de la història de la República Dominicana.
La història com a tal és present i molt viva en la nostra societat. És usada recurrentment en molts àmbits, des del periodístic a l’artístic. Demostra que l’interès hi és. El que falta és saber canalitzar-lo també cap a la història feta pels historiadors. Potser massa sovint es critica el mal ús d’aquesta ciència i es pensa poc en el que des d’ella es fa malament. No es tracta de rebaixar-la, de descontextualitzar-la o de vendre fum per omplir la butxaca. Simplement només caldria pensar en com és possible que el coneixement històric rigorós pogués arribar als no experts en la matèria però sí interessats en ella. Al cap i a la fi, la història es fa des del present, des de l’avui. I l’historiador no ha de viure al marge de la societat. Al contrari, ha de pensar quina és la seva funció, la seva funció social. Borja de Riquer, parlat sobre les identitats, diu que “la funció social de l’historiador, i molt més respecte de temàtiques tan complexes i polititzades com aquestes, no és defugir el debat intel·lectual, sinó proposar respostes coherents a moltes de les preguntes que es formulen en el present”[5]. La història no ha d’estar al marge del seu context i els debats que aquí es produeixen.
Freud deia que “allò que fa que totes les autobiografies no tinguin cap valor és finalment, la seva falsedat”[6]. La memòria és traïdora de per sí, però a més hi ha sovint la voluntat de “mentir”. Rigoberta Menchú va testimoniar uns fets que no havien passat però tot i així eren reals, existien, i a través d’ella es van conèixer. Una cosa és el possible debat moral, l’altra, fins a quin punt una certa “ficció” no pot ser útil per transmetre una determinada realitat. La història no es pot basar en la mentida. Però sens dubte té reptes molt grans. En un món en què abunda tot, ha de ser capaç de fer-se sentir i de fer-se llegir. Internet pot ser de molta utilitat. Potser també la combinació amb altres gèneres: ser transmesa amb un llenguatge més atractiu que el model més clàssic de la història. No per màrqueting, simplement per arribar a un públic més ampli. No cal competir, perquè el que un busca en una novel·la o en una pel·lícula és simple distracció. Però el que sí que pot fer és canalitzar un interès que és present a la nostra societat, i per què no, també distreure ensenyant. Servint-se d’això podria fer extensible el seu coneixement més enllà d’uns pocs erudits i alguns altres amb vocació de ser-ho. Al cap i a la fi “l’historiador treballa en el present, i per el present”[7]. Potser doncs ha d’escoltar també què és el que la seva societat li demana.
[1] Gabriel García Márquez. Vivir para contarla. Barcelona: Mondadori, 2002. Pàg. 7.
[2] Daniel Mendelsohn. “Prou de parlar de mi”. L’Avenç, núm. 356, pàg. 31.
[3] Daniel Mendelsohn... Pàg. 35.
[4] Josep Fontana. La història dels homes. Barcelona: Crítica, 2000. Pàg. 342.
[5] Borja de Riquer. Identitats contemporànies; Catalunya i Espanya. Vic: Eumo, 2000. Pàg. 9.
[6] Daniel Mendelsohn... Pàg. 31.
[7] Josep Fontana... Pàg. 352.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada