De balanços i propòsits...

Sembla mentida però ja s’acaba un altre any. Recordo perfectament l’últim dia de l’any passat. Miro tot el que ha passat des de llavors i no m’acabo de creure que hagin passat 365 dies. Hem d’aprofitar bé cada moment perquè això passa que ni ens n’adonem!
Diuen que ara és època de fer balanç i de marcar propòsits. Jo no faig ni una cosa ni l’altre. Les coses suposo que sempre poden millorar, però fins i tot de les més dolentes se’n poden treure coses positives, lliçons per continuar endavant. Al cap i a la fi un any són molts dies i seria molt estrany que tot ens somrigués sempre. La vida, de per sí, ja comporta els seus moments amargs. Així que el balanç dependria molt de la perspectiva amb la que es fes. Si ens fixem en com han anat les coses a Catalunya en general i agafem com a referència el “Llibre de reclamacions” de TV3, aquest ha estat, realment, un any per oblidar.
I pel que fa als propòsits… Prefereixo no fer-ne perquè estic segura que no els compliria; mica en mica, pas a pas, i ja es veurà. Faré el que s’hagi de fer, o el que pugui fer.
Això sí, espero que comenceu l’any amb bon peu, i si en feu, que el balanç del passat sigui positiu i els propòsits per l’entrant es converteixen en fets!

Què és la bellesa?

M’atabala una mica l’obsessió que viu la nostra societat per la perfecció, i sobretot per la perfecció física. Aquest voler ser allò que no som, l’estar disposats a passar pel quiròfan per canviar tot allò que no ens agrada, el voler imitar allò que veiem per les pantalles i en les fotografies de les revistes més “cool”. Les persones van més enllà del seu aspecte i hem de tenir en compte que l’aspecte que percebem també pot ser distorsionat. Què és la bellesa?







L’objectiu del vídeo no és fer publicitat, simplement m’ha semblat il·lustratiu. Encara que sigui una estratègia de màrqueting, i molt bona per cert, m’agrada poder veure dones en anuncis que trenquin una mica amb els models establerts no sé per qui. Hem de ser el que som, i amb confiança.

Noves paraules

El Termcat, l’òrgan que estableix la denominació adequada dels neologismes científics i tècnics en llengua catalana, amb l’aval d’un ampli grup d’especialistes en diferents temàtiques, ha aprovat la incorporació d’unes 300 noves paraules en llengua catalana. Són paraules com cotxe de seguretat, sal de sèsam o anunci emergent, termes, sobretot, d’àmbits tan diversos com els esports, la gastronomia o les noves tecnologies.
Incorporar noves paraules demostra que la nostra és un llengua viva, que evoluciona i canvia i que té la necessitat d’ampliar el seu vocabulari perquè els seus parlants necessiten expressar els nous conceptes que apareixen a les seves vides, encara que aquests siguin una adaptació d’altres llengües. Però així tenim la opció de dir la forma “catalanitzada”.

Nadal

Ara sí que ja hi som. Després de més d’un mes de llums als carrers, d’arbres i d’altres decoracions vàries finalment tenim el Nadal a tocar. Moltes celebracions, regals, tòpics i contradiccions. Gent que ho celebra amb ganes. D’altres que, per raons diverses, prefereixen que passin ràpid; perquè no tothom té motius i recursos per a celebrar res. Però encara que no agradi és Nadal i ho recorden a cada moment i a tot arreu. Un exemple, els discos nadalencs que surten al mercat, com és el recull de cançons de Nadal en català del que aquest any ja ha sortit el quart volum.
Avui us deixo amb la cançó col·lectiva del disc d’aquest any: Altres cançons de Nadal. Un Nadal amb nens. El títol: És un desig.

...que cada nen neixi sota un estrella...

Els meus millors desitjos per a tots vosaltres!

Instruccions en...

Haver de llegir les instruccions d’un producte de compra recent i no poder fer-ho en català és força habitual, o el més corrent. Per això la Plataforma per la Llengua ha reclamat als fabricants de productes com les joguines o els videojocs que facin un pas endavant i etiquetin aquests productes en aquesta nostra llengua.

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/16911/la/plataforma/la/llengua/apel·la/la/responsabilitat/empresaris/fer/mes/joguines/catala.html

No sé, però, si això portarà enlloc. No crec que els empresaris, almenys la majoria, estigui disposats a invertir en una cosa com aquesta, si no és, és clar, que hi ha alguna ajuda. Tots sabem com funciona tot plegat.
Avui, precisament, bevia una aigua -i passa amb moltes coses- d’aquí, d’aquesta terra, i només estava etiquetada en castellà. Així no podem esperar que altres empreses es plantegin introduir el català com a possible llengua. En aquests petits detalls és on es veu la categoria del nostre idioma i és evident també la pressió que fa el castellà: com que ja l’entenem no és necessari introduir-hi l’altra “llengua minoritària”... Produïm per un mercat més ampli. I així anem tirant, sense poder aprendre a utilitzar qualsevol electrodomèstic, o sense ni tan sols poder llegir les propietats d’algun producte alimentari, en català.

Perdem llengües

A la revista National Geographic del mes passat, hi havia un petit article titulat: “Un mundo que pierde sus lenguas”. El subtítol: “Aproximadamente cada dos semanas se extingue una lengua, llevándose consigo miles de años de conocimiento e historia humana”.
Aquest article fa referència al projecte Voces resistentes -Enduring Voices Project-. S’ha fet un mapa on s’han marcat les zones del planeta amb més llengües en perill. L’objectiu és identificar les que corren més risc de desaparèixer i documentar-les. I el risc d’algunes és realment elevat: la llengua nlu, d’Àfrica del sud sols es parlada per vuit persones. Però encara hi ha casos més extrems, com el de la llengua uru o la taushiro, de la zona central d’Amèrica del sud, que només són parlades per un únic individu. Perdre una llengua és perdre una forma de coneixement, una forma de relacionar-se amb el medi, és perdre una manera de veure el món. I moltes d’aquestes llengües s’han conservat únicament en la oralitat, per tant la desaparició, si no se n’ha fet cap estudi, serà definitiva.
Podeu consultar el mapa sobre les zones amb més llengües en perill així com una explicació més àmplia sobre tot el que comporta la pèrdua de llengües a: http://www.nationalgeographic.com/mission/enduringvoices/

Presentació...

Ja he vist que alguns heu anat penjant els vostres vídeos de la pràctica de llengua al bloc. Jo, com que he fet un presentació power point, no he pogut. La veritat és que m’hi he barallat força amb aquesta pràctica. Primer per aconseguir que la veu i la música se’m sentissin, em faltava una mica de pràctica amb l’audacity, però finalment això ho vaig poder solucionar. I l’altre problema va ser afegir la música a la presentació, però per aquest món d’Internet també es poden resoldre dubtes i, no recordo ven bé a on, vaig trobar explicada la manera de fer-ho. Així que finalment música i imatges s’han pogut unir.
Bé, jo aquí us deixo el poema que he triat: Prec eixut de Nadal, de Narcís Comadira. A veure si us agrada. El que he intentat amb la presentació és una mena de reflexió sobre aquest nostre món del que es parla als versos i lligar-ho una mica amb el Nadal. Una època que potser podria ser alguna cosa més a part d’un moment àlgid per al consumisme.

Prec eixut de Nadal de Narcís Comadira

Neix, Nen un altre cop,
aquest any que les baies
dels gallerans i el grèvol
són els grumolls de sang
que duem a les mans,
senyal de sofriment
i del dolor aferrat
i l’angoixa congènita.

Neix, Nen, un altre cop,
entre la mula, estèril,
i el bou, capat. Escalfa’t
els peuets innocents
amb el seu baf humit,
mou-te al llitet d’agulles
del fenc gebrat, cruixent,
dels nostres cors rebecs.

Neix, Nen, un altre cop,
oblida la misèria
de la nostra abundància
i aquest pessebre brut
que guarnim amb deixalles,
molsa de plàstics, rius
d’àcids letals, turons
devastats ja per sempre.

Neix, Nen, un altre cop,
i venç aquest soroll
enferritjat del món;
el grinyol i l’ahuc,
el plany, el crit, el clam,
el xiscle i el rogall,
venç-los amb el silenci
de la teva paraula.

Neix, Nen, un altre cop.
Fes-ho a cegues. No dubtis,
aquest any desolat.
I mira’ns i sorprèn-nos
ni que sigui amb l’esbós
d’un somriure precari.

Semàfors

Aquesta tarda, anant cap a l’estació, m’he aturat en uns quants semàfors i sempre, sempre, hi ha qui els travessa amb vermell. I em fa ràbia. Reconec que jo també ho faig a vegades, però intento contenir-me. “Els senyals deuen ser-hi per alguna raó”, penso.
Recordo un dia que la gent va començar a creuar el carrer amb el semàfor vermell. Al meu costat hi havia un home amb el seu fill, un nen d’uns cinc o sis anys. Recordo que el nen va preguntar al seu pare: “per què travessen?” I jo també m’ho pregunto, per què travessem si tenim un senyal que ens indica que no ho podem fer?
Avui m’he trobat un semàfor de la carretera de Barcelona que estava vermell. La gent estava aturada, esperant. Un noi alt, ben vestit, encorbatat, ha arribat i ha travessat. El semàfor indicava que no ho podia fer. Però ell ho ha fet. Un cotxe ha hagut de frenar. Per poc no el toca. Ell, tranquil, ha continuat. No semblava que tingués excessiva pressa. No anava corrent ni pendent del rellotge. Però no ha pogut esperar ni deu segons perquè el semàfor es posés verd. I així anem. Ràpids, saltant-nos normes de conducta bàsica, donant mal exemple. Jugant-nos-la per res, per continuar caminant tranquil·lament. I jo he tornat a sentir aquell nen preguntant al seu pare “per què travessen”... Travessem per no arribar?

Paràbola

Parábola


“Ciertos pescadores sacaron del fondo una botella.
Había en la botella un papel, y en el papel estas palabras:
"¡Socorro!, estoy aquí. El océano me arrojó a una isla desierta.
Estoy en la orilla y espero ayuda. ¡Dense prisa. Estoy aquí!"
-No tiene fecha. Seguramente es ya demasiado tarde.
La botella pudo haber flotado mucho tiempo, dijo el pescador primero.
-Y el lugar no está indicado. Ni siquiera se sabe en qué océano,
dijo el pescador segundo.
-Ni demasiado tarde ni demasiado lejos. La isla "Aquí" está en todos lados,
dijo el pescador tercero.
El ambiente se volvió incómodo, cayó el silencio.
Las verdades generales tienen ese problema.”


Wislawa Szymborska
De "Sal" 1962
Versió de Gerardo Beltrán


Per què ens costa tant mirar més enllà de nosaltres mateixos?

Tancat

Ja està. TV3 no es pot veure al sud del País Valencià, bàsicament a la zona d’Alacant, Elx i el seu entorn. Ahir a les 10 de la nit van tancar el repetidor de la Carresqueta, després que ho haguessin provat uns mesos enrere però la pressió de la gent que si va congregar ho va evitar. Ahir es va poder fer, finalment. Això sí, sense previ avís i en la fosca.
Personalment em sembla una mica incongruent que en un món com el nostre, on es parla constantment de “globalització”, hi hagi qui cregui que evitant que es vegi una cadena de televisió, que em sembla, a més, que no destaca per excessius mals continguts, s’elimina una part de la realitat, per més que et desagradi. Més enllà d’idees, sobretot d’idees polítiques, hi ha llibertats. I un ha de poder veure la televisió que vulgui.

Drets dels infants

Ara fa divuit anys que es va signar el conveni sobre els drets dels infants que va ser ratificat per 193 països, i La Presència avui hi ha dedicat un ampli reportatge on exposen la feina feta, la molta que queda per fer i donen algunes dades.
Al món moren cada any uns deu milions de nens de menys de cinc anys i la majoria a causa de malalties curables; hi ha moltíssims nens sense escolaritzar que fan treballs perillosos; sembla que uns 175 milions de nens es veuran afectats pel canvi climàtic. Pel que es veu, doncs, encara queda molt per recórrer.
Sembla que tot queda lluny d’aquest “primer món” però segons dades que apareixen a l’article, a Barcelona hi ha entre 5000 i 6000 menors en situació de vulnerabilitat o risc i la pobresa infantil ha crescut en gairebé totes les societats desenvolupades durant els últims quinze anys.
Cal adonar-se que invertir en la infància és invertir en el futur i que és necessari que s’acompleixin aquests drets.

Il·lusions fotogràfiques

Gilbert Garcin va jubilar-se l’any 1995 de la seva botiga de làmpades de Marsella. Des de llavors, ara té 78 anys, es dedica a fer fotografies. Unes fotografies que no mostren la realitat, almenys la realitat que podem contemplar a simple vista. Juguen amb els impossibles, amb la il·lusió, però sempre se'n desprèn algun missatge. Són una mostra d’originalitat i creativitat. I ell exemplifica que mai es tard per aprendre o per iniciar nous camins.

La foto porta per títol “El molí de l’oblit”. Veure-la és pensar en la fugacitat del temps i el seu pas inexorable...

Mesures contra el canvi climàtic

Representants de 190 països s’han reunit a Bali on té lloc un cimera sobre el canvi climàtic que durarà fins al 14 de desembre i que té per objectiu arribar a acords i buscar solucions contra l’escalfament del planeta. I és que el panorama que es presenta pel que fa al canvi climàtic és bastant desolador:

“ La cimera de Bali ha de debatre els informes que experts i científics han presentat al llarg del 2007. Es tracta del resultat de quatre reunions en diverses ciutats mundials. El primer informe, sorgit al febrer d'una cimera a París, va corroborar que l'escalfament és irreversible a causa de les emissions de gasos d'efecte hivernacle en l'era industrial, i que la pujada se situarà aquest segle entre 1,8 i 4 graus, encara que podria arribar a ser de fins a 6,4 graus.
A l'abril, a Brussel·les, els científics van acordar un segon informe en què es va revelar que una pujada de dos graus de la temperatura mitjana del planeta suposarà l'extinció del 30% de les espècies i una important caiguda de la producció agrícola. El tercer estudi, discutit a Bangkok al maig, va subratllar la importància d'aplicar mesures i d'invertir en tecnologies per combatre el canvi climàtic i mitigar-ne els efectes. Finalment, València va ser l'escenari encarregat de tancar el pòquer de raons sobre el canvi climàtic. Va ser l'últim i el més contundent de tots, ja que va determinar que el canvi climàtic és inequívoc, que l'activitat humana el genera i que ja ha provocat impactes irreversibles.”
http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=233314

Els grans responsables del canvi climàtic hem estat nosaltres, doncs també hem de ser nosaltres els que hi trobem solucions. El problema és que no estem disposats a renunciar a les comoditats que ens ha portat aquesta era industrial. Segurament el primer que cal es conscienciació, que ens adonem que el canvi climàtic no és un problema menor i que és molt el que ens hi juguem: el futur. Però les mesures reals i directes no es poden fer esperar.

Catalunya diu prou

Ahir una multitudinària manifestació va omplir els principals carrers de Barcelona. La consigna: “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les postres infraestructures”. Sembla que els problemes, sobretot darrerament, pel caos que hi ha hagut amb rodalies a Barcelona ha crispat els ànims. I és normal. Fa molt, massa, que les coses no funcionen. I els catalans han decidit mobilitzar-se i fer-ho sota lemes que optaven per reclamar la independència i sobirania nacional. Catalunya vol decidir més.
Del que he llegit als diaris i he vist per la televisió una de les coses que més m’ha sobtat és allò que anomenen “ball de xifres” tan característic de tota manifestació. La guàrdia urbana ho xifrava en unes 200000 persones, els organitzadors en 700000 -la diferència és poca...- i El País, que fan els seus propis càlculs, en 125000. Ve ja se sap, tothom tira cap a on li interessa, però tanta diferència... Que tothom agafi el que més li agradi, o li convingui!

Més llibres d'estil

El País

El llibre d’estil del diari El País comença amb pròlegs de diferents edicions del llibre. L’edició consultada és la dinovena, que va ser publicada l’any 2004. Després d’aquests pròlegs hi ha una nota on s’explica que les normes que es troben en el llibre d’estil són d’obligat compliment per tots els càrrecs del diari, redactors i col·laboradors. Ningú queda exempt d’aquesta normativa. Pel que fa referència a les tribunes d’opinió, es fa mirar un apartat concret del llibre.

Un llibre d’estil, tal i com queda definit per El País és un codi intern de redacció, que serveix per donar personalitat al medi i facilitar la feina al lector.

El primer punt de què tracta el llibre són els principis del diari. El País es defineix com un diari independent, nacional, d’informació general, amb una clara vocació europeista, defensor de la democràcia plural segons els principis liberals i socials, i que es compromet a guardar l’ordre democràtic i legal establert a la Constitució. En aquest apartat també es recullen algunes singularitats de la publicació, com no parlar de boxa. El següent apartat parla dels diferents gèneres periodístics que es troben al diari: notícies, reportatges, cròniques, entrevistes, articles d’opinió i anàlisi i documentació, i se n’expliquen les característiques generals. El tercer punt parla dels elements de titulació -s’explica com han de ser els titulars,...-, el quart parla de la tipografia -cursiva, negreta,...-, el cinquè de fotos i gràfics i el sisè de l’ús de la firma -dels corresponsals, enviats especials,...-. Seguidament hi ha un apartat dedicat als tractaments i protocol, i es continua amb apartats dedicats als noms, les abreviacions, els nombres, els signes ortogràfics, les normes gramaticals i els errors més freqüents. L’últim apartat és un diccionari on s’hi poden trobar sigles, expressions estrangeres,.... Al final del llibre també hi ha quatre apèndixs: pesos i mesures, estatut de la redacció, estatut del defensor del lector i signes de correcció.

El Periódico

El llibre d’estil de El Periódico està estructurat en forma de diccionari. Així a la lletra A hi podem trobar des d’explicacions de la a com a preposició a les abreviatures, l’accentuació, els adverbis, els acrònims o paraules com Airbus. Al final del llibre hi ha un apèndix de topònims i de gentilicis.

Aquest llibre d’estil, editat l’any 2003, és defineix, de manera molt semblant a com ho fa el diari anterior, com un codi intern que pretén unificar les normes professionals i lingüístiques, fixar mètodes de treball i de procediments ètics per donar al mitjà de comunicació una personalitat pròpia i, en el cas dels diaris, facilitar la comprensió dels lectors i la seva identificació amb el producte que adquireixin. Aquest llibre també explica que el seu plantejament és el de ser respectuós amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, però diu no defugir la seva responsabilitat, com a mitjà de comunicació, de reflectir els usos lingüístics habituals de la comunitat a què s’adreça.

Dos llibres, dos estils...

Aquests dos llibres d’estil es presenten com dues eines d’ús intern, per marcar la línia de redacció del diari i tracten, com pràcticament tots els manuals d’estil consultats, els mateixos temes. Es presenten, però, en dos formats molt diferents: un per blocs temàtics i l’altre en forma de diccionari. Personalment m’ha semblat que la primera opció -de fet la opció que han utilitzat la majoria de llibres d’estil consultats- resulta més còmoda i fàcil d’utilitzar.

Un altre llibre d'estil d'un diari

Al pròleg -de Jordi Molet- del llibre d’estil del diari El 9 nou, fet per Eusebi Coromines, es presenta aquesta obra com una proposta oberta a la resta de mitjans escrits en català. Va ser publicat el 1991 i l’edició consultada és la quarta, que va sortir l’any 1995.

El llibre comença amb una introducció on es presenten els objectius del llibre: recollir i concretar les pautes d’ús de la llengua per a l’estàndard escrit; ordenar i unificar coherentment els sistemes i formes expressives que determinen un estil periodístic.

Primer es parla de gèneres periodístics, especificant-ne els tipus, com n’ha de ser el redactat, l’estructura,... Després es presenta el model de llengua: el punt de referència en l’ús de la llengua, al diari, són les normes lingüístiques de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Es recomana l’ús de mots freqüents i comuns, així com el mot curt, l’expressió concisa i les frases breus i simples. El tercer apartat parla dels signes de puntuació, el quart de la cursiva, les cometes i les citacions -com es posen els títols, els neologismes...- i el cinquè de l’apòstrof. Seguidament es parla de majúscules i minúscules -com s’escriuen els noms de poblacions, vies urbanes, gentilicis, noms de monuments...-. El setè punt parla dels números -del zero al nou s’escriuran amb lletres, els decimals amb xifres, l’any amb xifres, en les dates el mes es posarà en lletres...-, el vuitè tracta qüestions de normativa, com els pronoms febles o els complements, i el novè de sigles, símbols i abreviatures. Finalment hi ha un apartat de vocabulari, que es troba ordenat alfabèticament, on hi ha formes incorrectes o noms de lloc, entre d’altres coses.

Sembla un manual molt complert i útil a l’hora d’escriure de manera entenedora per al lector. Tot i que com diu una cita de Pla, que es troba a l’inici del llibre,: “És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal”. L’objectiu del llibre, dels llibres d’estil en general, és orientar cap a aquesta llengua normal i no confusa, i segurament poden ajudar-hi.

El llibre d'estil d'una televisió

El llibre d’estil de TV3 és, segons es diu a la presentació, un llibre de caràcter pràctic, on les recomanacions i exemples són el fruit de l’experiència de deu anys de funcionament de TV3 -el llibre fou editat el 1995 per Edicions 62-. Aquest manual porta per títol El català a TV3 -queda molt clar un dels trets distintius de la cadena, la llengua-.

Aquest llibre es divideix en quatre parts.

La primera parla dels sons, un aspecte que per motius obvis no apareixia al llibre d’estil de l’Avui, per exemple. Una de les recomanacions que hi apareixen és mantenir la pronuncia oberta o tancada de la vocala tònica seguint la normativa de la població autòctona. És una forma de mostrar proximitat. Així, Berga es pronunciarà amb la e tancada.

El següent apartat fa referència a la morfologia i la sintaxi. Es recomana, com també es fa al llibre d’estil del diari, utilitzar la versió catalana de partits, obres literàries, musicals, pel·lícules,... entre d’altres coses.

El tercer punt es centra en el lèxic. Exposa un seguit de paraules no admissibles o d’ús restringit, així com falsos sinònims o expressions arcaiques o marcadament literàries -moltes de les quals són les que ja sortien al llibre d’estil de l’Avui-.

L’últim apartat porta per títol: rètols, subtítols, teletext. Aquí es fa referència a l’ortografia -aspectes com l’ús dels signes de puntuació, de les majúscules i minúscules,...- i a les abreviatures i símbols.

El llibre d'estil d'un diari

Un llibre d’estil no es pot donar mai per acabat, és sempre revisable, millorable i ampliable. La pràctica diària serà el que permetrà saber què hi falta i què hi sobre. Aquestes són algunes de les afirmacions que es troben a la presentació -feta pel cap d’edició R. Fité- del llibre d’estil del diari Avui, que va ser editat per Empúries el 1997.

Aquests llibre s’estructura en tres parts més uns annexos:

La primera part porta per títol “model de llengua”. S’explica que la llengua adequada pel diari és aquella amb la que el lector s’hi pugui identificar plenament. També es fan referències a criteris lingüístics, com utilitzar frases curtes -recomanen no més de vint paraules- o no recórrer a arcaismes com podrien ser àdhuc, llur, hom o ambdós. En aquest apartat també es diu que és millor utilitzar dues frases que una -millor un punt i seguit que una subordinada de relatiu, s’especifica- o que no s’han de buscar sinònims per als conceptes bàsics del text.

El segon apartat és “normes de redacció”. Aquí consta com s’han d’escriure determinades paraules o expressions. Per exemple, s’escriuran amb lletres els nombres que corresponen a una sola paraula -com és el cas de vint o cent- o s’utilitzaran les formes catalanes de topònims, sigles,... si aquestes existeixen. Es parlarà d’Osca en lloc de Huesca i de PNB enlloc de PNV.

El tercer punt porta per títol “vocabulari de dubtes”, i és l’apartat més extens del llibre. Aquí s’hi troba una llista de paraules que poden comportar problemes a l’hora de ser escrites, com poden ser ciutats, verbs incorrectes o sigles.

Finalment hi ha els annexos. El primer fa referència a les transcripcions. El segon recull termes i expressions inacceptables mentre que el tercer inclou un llistat de termes i expressions acceptables -termes que no eren acceptats per la gramàtica i el diccionari normatiu, tot i que moltes de les quals ja ho han estat amb les noves edicions-.

Contra la violència masclista

Avui ha tingut lloc el dia mundial contra la violència masclista, un gran mal del nostre món. Sembla mentida que hi hagi qui tracti les dones de manera tan denigrant, amb maltractaments físics i/o psíquics que en certs casos acaben amb un tràgic final, la mort. Segons un manifest d’Amnistia Internacional almenys una de cada tres dones a tot al món pateix violència greu algun cop a la seva vida. Una dada realment impactant.
Cal una mentalitat igualitària, on homes i dones siguin iguals en deures i obligacions, però també en drets i oportunitats. Perquè la violència no porta enlloc. Perquè els problemes s’arreglen parlant-ne. Perquè les dones no són propietat de ningú.

Us deixo el fragment d’una cançó que com a dona m’agrada. La cançó és Ella de Bebe:

...Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
Hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un sólo portazo
Hoy vas a hacer reír porque tus ojos se han cansado de ser llanto,
de ser llanto
Hoy vas a conseguir reírte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a ser la mujer que te de la gana de ser
Hoy te vas a querer como nadie te ha sabido querer
Hoy vas a mirar pa´lante que pa´atrás ya te dolió bastante
Una mujer valiente, una mujer sonriente mira como pasa...

Fracàs en educació

Sembla que l’educació al nostre país és un fracàs, amb uns índexs que ens situen a la cua d’Espanya i d’Europa. Això és el que diu l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya” de la Fundació Bofill. Poca inversió, molts repetidors i pocs graduats en ESO, abandonament prematur dels estudis, nivells baixos, comparativament parlant, respecte Espanya i Europa… Un desastre vaja -de fet, com tantes altres coses-.
I, segons he llegit a La Vanguardia d’avui el panorama encara pot ser més desolador. Sembla que han d’arribar informes més recents amb uns resultats probablement pitjors. Segons els “experts” consultats per aquest diari s’ha de tractar l’educació com a “autèntica prioritat”. Segons aquests, cal més inversió, més consens polític, professors i famílies implicades... En fi, molta paraula.
A unes pàgines anteriors he llegit, en el mateix diari, un requadre titulat “CiU quiere portátiles para todos”. Una proposta d’aquest partit és que tots els professors i alumnes de primària i secundària disposin d’un ordinador portàtil. Resulta que a Educació, segons s’extreu dels informes, hi falten diners i els que hi ha els hauríem d’invertir en portàtils... Potser és que m’he perdut en aquest camí de progrés tecnològic però em costa creure que els ordinadors puguin ajudar gaire a millorar els nivells educatius d’aquest país.
Segurament cal més professorat amb més vocació. Segurament calen famílies més predisposades a col·laborar estretament en l’educació dels seus fills. Segurament també necessitem polítics que coneguin el món de l’ensenyament real, el públic, en definitiva, el de tots. Segurament la culpa és de la societat. Però sembla que fa molt temps que les coses no pinten massa bé. Han passat partits polítics de tots els colors i la cosa no funciona. Cal una reacció però no hi fem res. Nous plans, lleis,... que acaben no portant enlloc. L’educació com a prioritat sí, però aquí ens quedem, no anem més enllà. I el problema no es solucionarà sol.

Aprendre

Voldria aprendre és una cançó del nou disc d’en Gerard Quintana que porta per títol Treu Banya. De moment és la única que he sentit i m’ha agradat molt.
Dos petits fragments de la cançó:

Voldria aprendre a decidir
A no dir no mai més quan vull dir un sí

(…)

Voldria aprendre a rebutjar
Allò que tinc i no he necessitat

A mi també m’agradaria aprendre a dir sí quan vull dir sí i a dir no quan vull dir no. Sobretot això últim, que a vegades es fa difícil. I rebutjar el que no necessitem. Rebutjar-ho, també, abans de tenir-ho… Segurament és un bon missatge per aquestes festes que s’acosten, que sovint ens aboquen a un consumisme desenfrenat i inconscient, a un comprar per comprar que no serveix per res.

Hi ha tantes coses per aprendre...

Refranys

La paremiologia és la ciència que estudia els refranys. El lingüista V. Pàmies, que n’és un apassionat, ha creat diversos blocs per demostrar la riquesa del refranyer català (la notícia va ser publicada al diari Avui). Un d’aquests blocs és el primer refranyer català-castellà d’internet. La direcció del bloc, on es poden trobar refranys catalans amb la seva equivalència castellana, és: http://refranyer.blogspot.com/

Ah! Un refrany, dels molts que hi ha, que m’ha fet gràcia: “la llengua fa més mal que cap punyal”. Així que ja ho sabeu: mesureu l’ús de les vostres paraules que poden resultar una arma molt poderosa!

El català a fires

Avui s’acaben les fires de Girona i segons diuen -s’ha pogut llegir a alguns diaris- el català hi ha augmentat la seva presència. S’ha implantat un fil musical en català -tot i que no se sent a totes les zones- i s’ha aconseguit que algunes parades, pel que he vist sobretot les de castanyes, posin els seus rètols també en català.
Tot són passos; intents de normalització d’una llengua tan vàlida per a totes les activitats, incloses les festives, com qualsevol altra.

No ser

Avui he topat amb això:

LOS NADIE

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres,que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca. Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

-Eduardo Galeano-

Em sembla que no cal afegir més...

Poc consum cultural

Segons els resultats d’un informe recent els joves dels territoris de parla catalana tenim un baix nivell de consum cultural i, a més, solem decantar-nos pel mercat castellà -que en molts casos és més ampli que el català-.

“D'un total d'11 milions de persones més grans de 14 anys, més de 2 milions no llegeixen mai diaris, més de 3 milions no llegeixen mai revistes, més de 5 milions no llegeixen mai llibres, més de 6 milions no utilitzen Internet, més de 7 milions no van al cinema, més de 8 milions no van mai a concerts en directe, més de 8 milions no assisteixen mai a espectacles i més de 8 milions de persones no van mai a exposicions.
T'ho miris com t'ho miris, tant els joves com els adults catalans tenen uns consums culturals molt baixos. Com a mitjana, llegeixen un llibre cada quatre mesos, van a una única exposició a l'any, i assisteixen a un espectacle (teatre, circ, dansa...) un cop cada dos anys.” http://paper.avui.cat/article/cultura/102811/poc/castella.html

Realment, si això és veritat, els nivells són extremadament baixos. Anar al teatre és car, es pot dir. I en alguns casos és cert. Però sempre hi ha festivals i mostres a baix preu o amb entrada reduïda. Els llibres els pots trobar a les biblioteques. Hi ha moltes sales d’exposicions amb entrada gratuïta. Em sembla que no tenim excusa. L’oferta cultural és massa àmplia i interessant com per deixar-nos-la perdre.

Frankfurt

Monzó va sorprendre amb el seu discurs inaugural de la fira de Frankfurt. Un discurs en forma de conte. Us en poso un fragment -encara que tot el discurs val molt la pena-:

"Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics?"

Llengües que reben el càstig de les estratègies geopolítiques... En sabem massa de tot això, malauradament.

La llengua en mans dels joves

El passat dijous dia 27 de setembre, amb motiu de la celebració del Dia Europeu de les Llengües, el lingüista gal·lès David Crystal va ser a Barcelona, on va fer una conferència.
Algunes de les coses que va dir les vaig poder sentir a Catalunya Ràdio, on va ser entrevistat, i a www.racocatala.com/articles/15059.
Crystal va afirmar, després d’assegurar que el català encara es troba en una bona situació, que "no podem ser complaents ja que només cal una generació per perdre una llengua. El que garanteix l'èxit d'una llengua és l'entusiasme dels joves per aprendre i utilitzar aquesta llengua". Per tant, el futur de la llengua està a les nostres mans i a les d’aquells que pugen darrera nostre. Però resulta complicat ser optimistes si mirem al nostre entorn, on la presència d’una llengua majoritària i amb molta més presència a tots els camps -televisió, llibres, ràdio, diaris,...- fa que molts vegin el català com una llengua no necessària per viure aquí. Em pregunto si realment hi ha entusiasme per aprendre aquesta llengua, i si hi ha prou suport social i polític perquè sigui així.
El que cal és potenciar l’ús del català entre aquells que poden assegurar-ne la seva continuïtat en el futur i per fer això "cal una filosofia apropiada per entusiasmar els joves, això vol dir ser presents a Internet, sms, noves tecnologies, xats, blogs, etc", segons va dir el propi lingüista.
Cal que ho recordem: només cal una generació per perdre una llengua. Que aquesta no sigui la nostra i procurem que tampoc ho siguin les següents. Usar i transmetre la nostra llengua és la millor manera d’evitar-ho.

Paraules

Avui us deixo amb "les tres paraules més estranyes" segons la poeta polonesa Wislawa Szymborska:

"Cuando pronuncio la palabra Futuro,
la primera sílaba pertenece ya al pasado.
Cuando pronuncio la palabra Silencio,
lo destruyo.
Cuando pronuncio la palabra Nada,
creo algo que no cabe en ninguna no-existencia."

Tres paraules curioses. No sé quina m'agrada més. Potser silenci. Això sí, el silenci no pronunciat...

Des de la finestra

Començar el curs és començar la rutina. Llevar-te de pressa, agafar busos, caminar a pas decidit per no arribar tard a la primera classe, menjar alguna cosa amb pocs minuts,... i així anar fent, amunt i avall, fins que pots tornar a casa. I hi ha dies en què, per motius diversos, no pots tornar fins que ja fosqueja. I mentre fas al trajecte de retorn, com que estàs cansada i la falta de llum t'impedeix llegir apunts o llibres, o simplement ja no tens ganes ni d'escoltar música, decideixes mirar per la finestra. A veure què... I avui la visió ha estat meravellosa. Per una banda uns núvols imponents tacats de roig per la posta de sol, per l'altra una lluna plena majestuosa. I he així he estat uns minuts, potser un quart d'hora, mirant a través d'un vidre, buscant formes impossibles, gaudint de l'espectacle silenciós que el cel m'oferia.

A vegades va bé mirar el que tens al davant. Sempre pots descobrir, o redescobrir, coses interessants. O pots deixar volar la ment. Us ho recomano.

Comencem...

Em resulta un repte interessant començar aquest blog. Especialment perquè és una d'aquelles coses que mai m'havia plantejat fer, els que em coneixen ho saben prou bé. Potser per mandra. Potser per no saber què dir. Els dubtes hi són però inicio aquesta aventura amb certes ganes. Espero que aquells que alguna vegada us deixeu caure per aquí hi pugueu trobar alguna cosa entretinguda i interessant. Per part meva s'intenterà.

Fins aviat!