Pas a pas...

La història en un món de memòries.

2010-05-25T15:39:00.000-07:00

Gabriel Garcia Màrquez, el reconegut autor colombià i un dels escriptors més importants del nostre temps, introdueix les seves memòries, Vivir para contarla, amb la següent frase: “La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”[1]. Una cosa és el que un viu i una altra el que un transmet. Però tot i així confiem en el gènere de les memòries, segons Mendelsohn: “una forma literària que exposa la vida de l’autor sense les màscares de protecció que ofereix la ficció”[2].
Però quin és el límit, què és la ficció o fins a quin punt la ficció no és realitat? El postmodernisme ha servit de toc d’atenció. La gent actua, pren decisions, a partir de rumors, de mirades, d’interpretacions. Coses que no han passat mai, coses que no són, ens porten a prendre partit. A l’Iraq es va declarar una guerra sobre el supòsit de l’existència d’unes armes que no han existit mai, però la sang vessada és molt real. Una novel·la, el gènere en sí, és ficció, però la ficció, pel fet de no haver passat no vol dir que no existeixi. Ho fa a la nostra ment i ens pot moure a dur a terme certes accions.
I quina diferència hi ha entre el gènere novel·lístic i les memòries? Com s’ha dit més amunt, el supòsit d’una major veracitat, la certesa que allò que es diu es mou en el terreny del que va ser, no del que podria o hauria d’haver estat, i al que es concedeix tota confiança per part del lector. Però les memòries, no deixen de ser la vida d’una persona, una mirada concreta a un moment concret. Així, tenim que les memòries no són més que vides, amb més o menys grau de realisme, però vides d’una sola persona. I de què pot servir una vida aïllada i sovint diferent o particular respecte les de la majoria? És representativa d’alguna cosa? Pot servir per a la història? El mateix Mendelsohn, diu de les memòries de testimonis que havien de suportar “una càrrega terrible, en nom dels milers de memòries que mai no s’escriurien”[3]. Així doncs, a partir de les memòries solem prendre la part pel tot, prenent, o podent arribar a prendre, un testimoni com l’exemplificació del que va passar, del que va ser en el sentit més ampli. La història, o les últimes tendències historiogràfiques, han posat sobre la taula la importància de l’experiència personal alhora que també s’ha posat de manifest que això no ha de portar a creure que hi ha tantes històries com persones, sinó que es pot arribar a una història de tots sense oblidar però, que cada persona observa el món a la seva manera. Primo Levi, per exemple, ens ofereix la seva mirada sobre l’holocaust, però això no vol dir que aquesta no sigui vàlida més enllà d’ell mateix, i així ha quedat demostrat.
Vivim en un moment on els relats personals abunden. Estem abocats a internet, al món no palpable on tothom deixa constància dels seus passos, reflexions, preocupacions i somnis. Ens hauríem de preguntar si tot això porta a algun lloc més enllà de deixar constància del nostre afany d’existir, de ser i de ser, sobretot, protagonistes. Alhora que ens demostra que tothom té ganes de generar històries (malgrat no sé fins a quin punt la resta estem disposats a interessar-nos-en). Molts escriuen (o escrivim) blocs però, quants en llegim? Segurament això no és més que anecdòtic. El que cal pensar és de quina manera pot ser útil per a la història tot aquest interès per la memòria i els relats personals.
A la gent li interessa o li pot interessar la història. Tots en algun moment mirem endarrere i busquem algun tipus d’explicació, resposta o guia per al nostre present. El que cal segons Fontana és però, “renovar el nostre instrumental teòric i metodològic per tal que ens serveixi per tornar-nos a posar en contacte amb els problemes reals dels homes i les dones del nostre temps, dels que la història acadèmica, incloent-hi les seves variants postmodernes, ens ha allunyat. Ens cal superar la fractura que avui existeix entre la memòria del passat que els homes es construeixen per organitzar les seves vides (...) i la història ensenyada a les escoles, que els sembla a la gent comú un saber llibresc sobre la política, els reis, les reines i les batalles”[4]. Així doncs, potser el que li falta a la història és una certa connexió amb el món real, amb les preocupacions o interessos dels que poden ser destinataris de la història. Potser molts historiadors encara viuen a la seva torre d’ivori. I segurament no és en absolut il·lícit, però si la gent té ganes d’història el que s’ha de fer és donar-los-la ben feta i accessible, cosa que no té perquè restar-li cientificitat i rigor.
És evident que la història atrau. La memòria històrica per exemple, al nostre país encara és capaç de generar debats acalorats, perquè el passat pesa, existeix i repercuteix en el nostre avui. Les novel·les històriques arrasen al mercat, igual que les pel·lícules. És evident que els historiadors poden tenir aquí la seva parcel·la, el seu espai. És recorrent sentir crítiques dels errors històrics que poden contenir certes sèries, films o novel·les. Però no hem d’oblidar que al cap i a la fi la gent que “consumeix” tots aquests productes ho fa amb voluntat de distracció. La història és sovint el recurs per fer volar la imaginació i transportar-se on ja no és possible anar. Però i si realment la gent trobés bona història, en el sentit de rigorosa, i ben escrita? Segurament la història no s’ha de passar a la narrativa novel·lesca ni els historiadors s’han de dedicar a plasmar els seus coneixements i les seves investigacions en novel·les, encara que si ho fessin tampoc passaria res. No es tracta de competir amb ningú, simplement d’alliberar-se de prejudicis i agafar eines que poden servir per apropar la ciència històrica a un públic més ampli, més enllà dels pocs entesos en el tema en qüestió. I és que no s’ha d’oblidar que perquè els missatges arribin, el llenguatge amb què es diu, o s’escriu, ha de ser cuidat i amè. Un bon historiador també hauria de ser un bon escriptor. Alhora, no es pot negar que hi ha novel·les i novel·les i que algunes d’aquestes, anomenades històriques, poden permetre saber més sobre un fet concret que qualsevol manual enorme i de qualitat escriptora més que discutible. Penso, per exemple, en La fiesta del Chivo de Mario Vargas Llosa i el seu retrat d’un episodi concret de la història de la República Dominicana.
La història com a tal és present i molt viva en la nostra societat. És usada recurrentment en molts àmbits, des del periodístic a l’artístic. Demostra que l’interès hi és. El que falta és saber canalitzar-lo també cap a la història feta pels historiadors. Potser massa sovint es critica el mal ús d’aquesta ciència i es pensa poc en el que des d’ella es fa malament. No es tracta de rebaixar-la, de descontextualitzar-la o de vendre fum per omplir la butxaca. Simplement només caldria pensar en com és possible que el coneixement històric rigorós pogués arribar als no experts en la matèria però sí interessats en ella. Al cap i a la fi, la història es fa des del present, des de l’avui. I l’historiador no ha de viure al marge de la societat. Al contrari, ha de pensar quina és la seva funció, la seva funció social. Borja de Riquer, parlat sobre les identitats, diu que “la funció social de l’historiador, i molt més respecte de temàtiques tan complexes i polititzades com aquestes, no és defugir el debat intel·lectual, sinó proposar respostes coherents a moltes de les preguntes que es formulen en el present”[5]. La història no ha d’estar al marge del seu context i els debats que aquí es produeixen.
Freud deia que “allò que fa que totes les autobiografies no tinguin cap valor és finalment, la seva falsedat”[6]. La memòria és traïdora de per sí, però a més hi ha sovint la voluntat de “mentir”. Rigoberta Menchú va testimoniar uns fets que no havien passat però tot i així eren reals, existien, i a través d’ella es van conèixer. Una cosa és el possible debat moral, l’altra, fins a quin punt una certa “ficció” no pot ser útil per transmetre una determinada realitat. La història no es pot basar en la mentida. Però sens dubte té reptes molt grans. En un món en què abunda tot, ha de ser capaç de fer-se sentir i de fer-se llegir. Internet pot ser de molta utilitat. Potser també la combinació amb altres gèneres: ser transmesa amb un llenguatge més atractiu que el model més clàssic de la història. No per màrqueting, simplement per arribar a un públic més ampli. No cal competir, perquè el que un busca en una novel·la o en una pel·lícula és simple distracció. Però el que sí que pot fer és canalitzar un interès que és present a la nostra societat, i per què no, també distreure ensenyant. Servint-se d’això podria fer extensible el seu coneixement més enllà d’uns pocs erudits i alguns altres amb vocació de ser-ho. Al cap i a la fi “l’historiador treballa en el present, i per el present”[7]. Potser doncs ha d’escoltar també què és el que la seva societat li demana.

[1] Gabriel García Márquez. Vivir para contarla. Barcelona: Mondadori, 2002. Pàg. 7.
[2] Daniel Mendelsohn. “Prou de parlar de mi”. L’Avenç, núm. 356, pàg. 31.
[3] Daniel Mendelsohn... Pàg. 35.
[4] Josep Fontana. La història dels homes. Barcelona: Crítica, 2000. Pàg. 342.
[5] Borja de Riquer. Identitats contemporànies; Catalunya i Espanya. Vic: Eumo, 2000. Pàg. 9.
[6] Daniel Mendelsohn... Pàg. 31.
[7] Josep Fontana... Pàg. 352.

El gir lingüístic

2010-05-04T13:35:00.000-07:00

El gir lingüístic va assenyalar el llenguatge com l’element a través del qual es creava la realitat i no a la inversa. És a dir, el llenguatge determinaria la visió que cadascú tindria del món. La crítica posterior però, va posar de manifest que volent escapar-se del determinisme del paradigma de la història econòmica i social s’entrava al del llenguatge. I un dels aspectes que es va posar sobre la taula va ser que els conceptes no eren tancats ni immutables sinó que canviaven al llarg del temps. És a dir, els significats es construeixen i això va fer que la visió més textualista del gir quedés superada i que s’entrés a un procés de revisió i qüestionament d’allò que s’havia defensat.
El primer paràgraf del text a analitzar aporta una concepció de la identitat no com a resposta única davant unes condicions generals, sinó com el significat que aquestes prenen en funció d’una lectura dels fets i les expectatives que al seu entorn es generen. Les identitats no són una resposta natural a un marc donat, sinó que són el resultat d’una construcció, són una elaboració influïda per diferents variables, pel context en què es troben immerses.
Un exemple pràctic d’això és com ho van fer els obrers francesos per convertir-se en un subjecte polític després de la revolució de 1830. La seva resposta va ser la d’adoptar el discurs i els conceptes liberals que s’havien imposat. Usant els termes que havien estat claus per la recent revolució es feren comprensibles (compartien, així, un mateix llenguatge amb els liberals) i entraren a formar part de la mateixa dinàmica política. Això però, també els limità en un aspecte concret. El discurs liberal estava fonamentat per un important component individualista, i com parlar de col·lectivitats? Davant aquesta dificultat passaren a emprar un nou terme: associació. Això posa de manifest com sorgí una identitat de classe, en aquest cas obrera, a partir del desenvolupament d’un determinat llenguatge i demostra que aquest pot prendre diferents significats segons l’ús que se’n fa. Els conceptes poden fer-se servir des de moltes perspectives i en el marc de discursos molt diferents. El que queda clar és que els obrers francesos varen identificar-se com a tals i es van dotar d’un sentiment de classe a partir d’un discurs que elaboraren usant d’una determinada manera el llenguatge que en aquell moment predominava.
Patrick Joyce apunta que ara la recerca s’orienta cap a “cómo los significados han sido producidos por las relaciones de poder, más que hacia las “estructuras externas u objetivas” de clase o hacia otros referentes “sociales”[1]. És a dir, s’ha pres consciència que les identitats no són quelcom natural sinó que responen a una construcció, com s’ha pogut veure en el cas explicat més amunt.
El mateix Joyce posa de relleu que les identitats, i no només les de classe, no són quelcom uniforme ni coherent. Això porta cap a una nova manera de fer: la de problematitzar qüestions que eren considerades com a naturals. Els supòsits que s’havien cregut implícits ja no ho són tant. El pas ara és veure com s’ha utilitzat el llenguatge, com s’ha construït una identitat. El discurs liberal va ser agafat pels treballadors francesos per posicionar-se com a subjecte polític i esdevenir un actor col·lectiu. Usant la mateixa retòrica, i els subterfugis lingüístics necessaris, feien arribar el seu missatge que els dotava alhora d’una identitat. Un fet que posa clarament de manifest que el llenguatge i el seu significat no és, en absolut, estàtic.
A partir d’aquesta reflexió, sorgida a l’entorn del qüestionament del gir lingüístic, la història pren el paper de, com diuen I. M. Burdiel i M. C. Romero, “analitzar com es construeixen històricament, socialment, els significats subjectius i col·lectius dels homes i de les dones, com es construeixen les seues identitats”[2]. Allò rellevant és que ara l’accent es posa en la construcció de significats més que en el seu caràcter natural. Els obrers francesos no responien a un identitat natural, sinó que la crearen i la dotaren de significat en un espai temporal concret i amb unes característiques determinades, i quan un terme no podia ser usat, en buscaren un altre.
El postmodernisme posà en dubte les evidències que fins a un determinat moment s’havien considerat inqüestionables. L’accent que el gir lingüístic posà en el llenguatge, potser resultà massa determinista. Però pel que sí que va servir tot plegat va ser per desnaturalitzar qüestions com la de la identitat, que ha passat a ser vista com a quelcom sotmès a transformació. Les identitats, doncs, es creen i també es modifiquen. Res és etern.
[1]Patrick Joyce, ¿El final de la historia?, Historia Social, 50 (2004) [1995]
[2] Isabel M. Burdiel; Mª Cruz Romeo,. “La formació de la classe obrera anglesa: d’E.P. Thompson al gir lingüístic”, dins M. Martí, coord. D’història contemporània: debats i estudis. Un homenatge casolà a E. P. Thompson (1924-1993). Castelló: Societat castellonenca de Cultura, 1996.

Més enllà del gir lingüístic

2010-04-23T01:39:00.000-07:00

A la dècada dels 70 el paradigma d’història econòmica i social es va veure qüestionat pel postmodernisme i el que s’ha conegut com el gir lingüístic, que situà el llenguatge com l’element indispensable per a entendre la realitat. Partint de Saussure i la seva definició del llenguatge com un sistema autònom sorgí l’afirmació que no hi ha una realitat objectiva, sinó que és el llenguatge qui la crea. El món, per tant, no es pot entendre més enllà del llenguatge amb què aquest s’ha descrit i explicat.
El gir lingüístic proclamà que el llenguatge era l’element que determinava la nostra visió del món apartant-se de la idea que podia existir una realitat objectiva. El paradigma d’història econòmica i social, com diu Gabrielle M. Spiegel, “derivaba de los modelos de la ciencia social que concebían a la sociedad como una estructura objetiva de relaciones de las que el pensamiento y la actividad individuales eran su expresión no mediada, subjetiva”[1]. A més tenia la cultura com “un elemento secundario, como la realización subjetiva de los intereses e identidades subyacentes, generados, en primera instancia, por las condiciones y necesidades del ser social”[2]. Així, en contra de la visió objectivista de la història econòmica i social, que partia d’una estructura centrada en el mode de producció i que determinava una sèrie de relacions socials que es mantenien durant períodes prou llargs de temps (l’acció individual no tenia massa pes dins el conjunt), el gir lingüístic posa en primer terme el llenguatge, l’eina a través de la qual els humans percebem el món. Això portà al dubte de si era possible entendre la realitat i conèixer el passat ja que els documents que ens han estat llegats no són més que restes d’unes percepcions subjectives.
Si la història econòmica i social va assolir la confiança que era possible el coneixement objectiu de la realitat, el postmodernisme ho sembrà de dubtes i posà l’èmfasi en el subjecte i en la percepció individual alhora que va permetre l’emergència de la història cultural no aïllada de la resta de la problemàtica social (com sí que havia passat amb l’anterior paradigma). No és que negués la realitat, simplement va negar la objectivitat en tant que va posar l’accent en la interpretació individual. La percepció és el que construiria la realitat.
El gir lingüístic però, també ha estat sotmès a crítica i revisió. Un d’aquests qüestionaments fa referència al discurs, posant de manifest que aquest incorpora elements més enllà de l’esfera lingüística. Els discurs està plenament vinculat a la societat en la que aquest es produeix. Com diu N.B. Dirk, aquest està lligat a “las condiciones bajo las que el mundo se presenta a sí mismo como real, con la forma en que las instituciones y prácticas históricas se convierten en regímenes de verdad y de posibilidad misma”[3]. El discurs doncs s’articula en un moment i en un espai, del que no es pot destriar. Patrick Joyce, per exemple, ha posat de manifest que avui s’està plantejant com els significats han estat produïts per les relacions de poder. El llenguatge o el que ell transmet, és a dir, el seu significat, no és aliè al seu entorn.
Lligat amb això s’entén també que les categories culturals no són estàtiques, sinó que, com diu Spiegel, “están sujetas a los constantes efectos de reevaluación y resignificación funcionales por parte de los agentes”[4]. I és que si s’entenia el llenguatge com un element determinant també es podia creure que les categories que d’ell es desprenien podien operar a mode de totalitat inalterable al pas del temps. No obstant, el llenguatge no seria una estructura tan tancada en sí mateixa com alguns havien afirmat. I no hi ha només paraules. El llenguatge el que fa és ordenar una realitat a partir d’unes categories però aquestes no són immutables, al contrari. Els significats canvien, evolucionen, es modifiquen, és més, no són innocents. Per tant, es podria dir que el gir lingüístic inicialment va considerar el llenguatge com un element excessivament determinant, quan aquest no és neutre i, això, en el revisionisme posterior s’ha tingut en compte.
El postmodernisme va escombrar les certeses, però alhora va posar sobre la taula el pes de les interpretacions, de les percepcions. L’individu com a tal, el subjecte, va reaparèixer. Les categories que havien servit per classificar i ordenar el món van perdre valor. Però el llenguatge va esdevenir quelcom excessivament determinista. I aquest tampoc és una constant invariable ni està aïllat de la resta d’elements socials. D’aquí ha vingut la posterior reflexió que ha posat l’accent en la importància del que crea i construeix el discurs i de la elaboració del significat del llenguatge.
La realitat i les persones es relacionen mitjançant el llenguatge, però aquest es deu al moment en el que s’utilitza. Així, més que negar l’objectivitat o assegurar que no hi ha més que percepcions, el que pot resultar interessant és veure com i perquè s’han organitzat i entès les coses d’una determinada manera, com han evolucionant, en definitiva, històricament.
[1] Gabrielle M. Spiegel, “La historia de la práctica. Nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico”, Ayer, 62 (2006). Pàg. 25.
[2] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 25.
[3] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 30.
[4] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 45.

Què fer dels monuments franquistes?

2010-03-16T15:33:00.000-07:00

El passat dia 10 del present mes llegia a El País el següent titular: “La ley de la Memoria Histórica, a las bravas”. L’any 2007, s’aprovava la que es coneix com Llei de la Memòria Històrica amb l’objectiu d’assentar, i així es diu a la exposición de motivos de la dita llei, “las bases para que los poderes públicos lleven a cabo políticas públicas dirigidas al conocimiento de nuestra historia y al fomento de la memoria democrática”. Aquesta llei en el seu article 15 contempla què fer amb els símbols i els monuments heretats de la Guerra Civil i del posterior Franquisme. El que dictamina és que les administracions públiques emprendran les mesures oportunes per a retirar “escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura”. Per altra banda, no caldrà retirar aquells que estiguin destinats a un record privat o si per raons arquitectòniques o artístico-religioses estan protegits per la llei. Salvant aquestes excepcions, aquesta llei es compromet, per tant, a retirar tot símbol d’exaltació franquista, ja no només en tots els edificis estatals sinó en tots els espais de l’administració pública alhora que es reserva el dret de retirar subvencions si això no es du a terme.
Un es pot preguntar si és necessari retirar els monuments i símbols franquistes. La llei va generar debat al seu moment, i el continua generant, com es pot veure amb la notícia publicada fa pocs dies i que he mencionat a l’inici. En nom d’aquesta llei i del seu incompliment avui, 3 anys després de la seva aprovació, s’organitza un torneig (el Placa-Placa, organitzat per un grup de joves antifeixistes) per eliminar símbols franquistes encara presents a les ciutats i pobles d’algunes zones de l’Estat. I és que ja des d’un començament el que dictaminava la llei portà la controvèrsia. Per una banda, els que veien en els monuments una mena de pervivència del règim, una manera de no haver liquidat un passat il·legítim i del que caldria esborrar-ne ja definitivament la seva presència pública, perquè sinó, es podria entendre com un atemptat a la democràcia i una acceptació de la dictadura i la repressió, alhora que una vexació per tots els que patiren i moriren a la guerra i durant el posterior Franquisme. Però hi ha l’altra perspectiva. Els que creien que els monuments franquistes no s’haurien de liquidar. Sovint l’argument que defensen és que aquests són part de la història i del patrimoni històric i cultural d’una ciutat alhora que serveix per posar en coneixement tot el que ha passat a un lloc determinat en cert moment històric. Aquest ha estat l’argument que han utilitzat molts alcaldes d’ajuntaments del PP per defensar la seva negativa a aplicar la llei, juntament amb la idea que remoure aquestes coses només serveix per reobrir velles ferides.
Personalment em sembla interessant la perspectiva d’aquells que veuen no ja únicament els monuments, sinó les plaques i insígnies que poden haver perviscut de l’època franquista, com quelcom que més que exaltació pot servir de recordatori d’un moment històric determinat. El que cal tenir present, però, és que un símbol per sí mateix no vol dir res si no hi ha un coneixement, una didàctica al darrera, és a dir, poden quedar plaques franquistes si som conscients del que ens estan dient i si ens serveixen per tenir fresc en la nostra ment un moment tan traumàtic com del que formen part. Ara bé, com diu la pròpia llei, els símbols i monuments han de ser lloc d’encontre i no d’ofensa. I sens dubte un estàtua del dictador o un carrer amb el nom de Primo de Rivera, contribueix poc a la convivència. D’aquesta manera entenc iniciatives com “La caza del monumento franquista” duta a terme per la Federación Estatal de Foros por la Memoria, i que consisteix en la denúncia ciutadana d’aquells vestigis franquistes encara presents al territori estatal. Crec que certs elements, certa simbologia, certes construccions fetes per presos del règim, per exemple, i així ja ho contempla la pròpia llei, han de perviure pel que ens expliquen, per la història que contenen en ells mateixos, però elements més purament d’exaltació de personalitats com estàtues de Franco o carrers de persones distingides pel règim haurien de ser liquidats en tant que representen un imaginari propagandístic d’una època i poden esdevenir molestos per aquells que en patiren les conseqüències. Això sí, allò que pervisqui encara avui de l’època franquista ha d’anar acompanyat, sobretot, d’una important tasca didàctica i divulgativa que serveixi per posar de relleu què va ser i què va provocar un règim com el Franquista. Una vegada més, cal allunyar-se de maniqueismes. Res és només blanc o negre. Els matisos han de prevaldre i s’ha de valorar si allò que en el seu moment fou fet sota un règim opressor, avui ens pot servir en la nostra societat democràtica. I potser la pròpia memòria històrica necessita d’aquests elements per dur a terme allò que es proposa.

Tendències historiogràfiques II: el moment actual

2010-02-25T13:39:00.000-08:00

“Elegí ser historiador para aprender a leer los periódicos”. Vaig topar amb aquesta frase de l’historiador mexicà Ruggiero Romano fa un temps i per casualitat. Per quin motiu optar per la història? El que es pot entendre a partir de l’afirmació anterior és que la realitat és complexa, que els fets no passen aïllats, que no s’expliquen per ells mateixos, sinó que es necessita de més, i aquest més és el que a Romano, segurament, l’hi aportava la història. Quina és la seva funció, la seva utilitat, és un tema present encara avui en el panorama historiogràfic, però no és l’únic.

La problemàtica historiogràfica actual es pot plantejar a partir de quatre punts. Un primer seria la crisi dels grans paradigmes, és a dir, dels grans models explicatius que van predominar al llarg de les dècades dels 40 als 70 i que avui han perdut el pes que tingueren. Un altre element fa referència a la forma d’escriptura de la història. I és que avui en dia sembla que l’exposició de la recerca historiogràfica ha quedat restringida a les revistes científiques, mentre que els llibres s’han dedicat a un àmbit més divulgatiu. Davant tot això, i més enllà del debat que es pugui generar sobre si els llibres han de ser sobretot un element “lleuger” i, per tant, destinat a un públic més ampli, el que avui pot resultar interessant és, com apunta Genís Barnosell (a “L’escriptura de la història: alguns reptes actuals”, L’Avenç, 354), el paper que pot tenir Internet, on un text inclou moltes coses i pot afavorir, per tant, multitud de lectures. Un tercer tret característic del moment actual és la importància que ha pres ens els darrers temps la memòria històrica, sobretot del darrer tram del segle XX. En aquest punt segurament l’indispensable és pensar quina relació hi ha entre història i memòria. I, finalment, l’element al que feia referència a l’inici: la funció social de la historiografia, què pot aportar aquesta a la societat.

Pel que fa a aquest últim punt, Jürgen Kocka, al llibre Historia Social, n’apunta unes quantes, de funcions. El coneixement històric aportaria major comprensió del present a través de veure el fil amb el passat, un fil que indicaria el camí que s’ha recorregut fins a arribar on s’és avui, alhora que posaria de manifest que la realitat actual no és tancada ni predeterminada sinó que el canvi hi és i hi ha estat present, a més de mostrar que el que s’és avui és el resultat d’una tria, d’unes opcions escollides i unes altres de descartades.

També pot portar controvèrsies. La història sovint té un paper legitimador, però cal tenir present que hi ha moltes maneres de fer història. I sovint donar l’etiqueta d’històric pot afegir un plus de credibilitat de cara a qui ho rep quan, potser, al darrera de l’enunciat, hi ha de tot menys rigor. De fet, Kocka també apunta que una altra funció de la història seria la de “divertimento”, com a oci. Si és així cal tenir present que qui rep la història no es planteja fins a quin punt allò que llegeix és rigorós o no. D’aquí el perill de certes obres que sota l’etiqueta d’històriques es revesteixen d’un grau d’autoritat que no tenen.

Una altra funció és la d’atorgar una mena de consciència històrica que dotaria a l’individu d’una capacitat crítica davant les accions del present. Aquesta, s’obtindria a través de l’educació. I aquí també es podria trobar un altre problema: fins a quin punt la història que s’ensenya no està polititzada, no respon a unes voluntats determinades? Segurament això guarda relació amb la memòria històrica: fins a quin punt la memòria és història i no només el resultat d’un present polititzat? Pedro Ruiz Torres, (a “Los discursos de la memoria histórica en España”, Hispania Nova, 7), recull que segons Santos Julià, la memòria històrica “no es más que el resultado de las políticas, públicas o privadas, de la historia, esto es, de la pedagogía de sentido que un determinado poder pretende dar al pasado para legitimar una actuación en el presente”. Així doncs, sovint, més que una determinada memòria històrica el que es fa és un certa memòria política que respon a uns interessos determinats del present. I també pot passar, per tant, amb la història que s’ensenya.

La història posa de manifest la complexitat de les relacions i els esdeveniments, ajuda a entendre el moment present com a resultat o com a element condicionat per allò que el va precedir. La història resta simplicitat i aporta una explicació rigorosa i raonada del passat. Però és evident que els usos que d’això se’n pot fer són molts i diversos, i que la història i els historiadors també poden ser usats com a instrument polític i social. En última instància, és a les mans de cadascú el què fer amb la història i com usar-la.

Recomençar...

2010-02-25T13:30:00.000-08:00

Aquest bloc pren vida de nou. El motiu però no ha canviat: servirà per anar-hi posant els comentaris d'una assignatura, en aquest cas, de Tendències Historiogràfiques II. I no sé si alguna altra cosa. Benvinguts!

Adéu a l’eyak

2008-01-28T01:50:00.000-08:00

La setmana passada va morir, als 89 anys, Marie Smith Jones, l’última parlant nadiua de la llengua eyak, una llengua parlada per una tribu índia nord-americana del mateix nom localitzada a la zona d’Alaska, a prop de la desembocadura del riu Cooper. Amb aquesta mort ja es pot dir que aquesta llengua està totalment extingida.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2715173
Un llengua menys, una manera d’entendre el món perduda. El destí fatal de moltes llengües massa petites per a continuar tenint pes en un món que tendeix a imposar-ne d’altres de més abast.

Confusió

2008-01-21T12:37:00.000-08:00

Aquest matí, canviant de canals de televisió, he topat amb un d’aquests programes matinals on es parla de tot i de res en els que es pretén donar un toc de nivell fent una mena de debat sobre política. En un d’aquests programes, d’una cadena d’àmbit espanyol, hi havia una membre del PP de Catalunya a la que se li ha preguntat sobre la proposta del líder del seu partit de combinar el català i el castellà com a llengües vehiculars en les diferents assignatures. Ella, evidentment, ha defensat la proposta i ha parlat de la necessitat d’incidir en l’ensenyament del castellà ja que, segons ha explicat, a algunes zones de Catalunya, on els nens són fills i néts de catalanoparlants i, a més, miren només programes en català hi ha un dèficit en el nivell de coneixement de la llengua castellana. Caldria mirar-s’ho també des de l’altre costat. La constatació crec que seria senzilla: hi ha més fills de castellanoparlants amb un nivell de català deficient que a la inversa. El castellà té molts canals des d’on es pot difondre, molts recolzaments, grans empreses i institucions al darrere. El català s’ha de moure en un àmbit més limitat. No és el català la llengua forta ni la llengua dominant. Cal deixar clars els missatges, sobretot quan es parla a nivell espanyol. No fa falta més confusió de la que ja hi ha.

Oblidats

2008-01-20T14:45:00.000-08:00

El CAC, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, ha elaborat un informe sobre el pluralisme territorial en els informatius. L’informe s’ha realitzat a partir dels informatius que es poden veure a tot el territori deixant de banda les desconnexions. La constatació és que hi ha un desequilibri informatiu. I s’ha vist -cosa que no sorprèn gaire- que Barcelona acapara bona part de la informació. Ja se sap que Barcelona és la capital però la cobertura que se li dóna sembla que està molt per sobre de la que li pertocaria si es té en compte el nombre d’habitants. La resta sols és acompanyament. Va com va. Girona queda en una posició molt per darrere respecte altres temes geogràfics, i és la última de les quatre capitals catalanes en cobertura informativa. Els pobles de menys de 50000 habitants també apareixen menys del que representen demogràficament.

Em sembla que aquests resultats no són cap sorpresa. Sovint ens queixem de la centralització estatal però no ens adonem, o sí, que a Catalunya passa el mateix. La capital és la capital i queda molt clar en els nostres mitjans de comunicació. No em sembla malament que s’informi de què passa a la ciutat més important del nostre territori però a vegades sorprenen certes notícies. Recordo un dia que per Catalunya Ràdio van explicar que a no sé quin carrer de Barcelona hi havia hagut una fuita d’aigua. I a mi em va sobtar perquè això al meu poble, com a tants d’altres, no era cap fet destacable. A vegades n’hi han hagut de constants durant força dies i ningú se n’ha fet ressò ni s'ha anat informant de com anava la reparació. Però nosaltres no som un carrer de Barcelona, per més que la fuita pogués afectar a tanta o més gent.

No tothom hi està d’acord

2008-01-11T03:45:00.000-08:00

Fa uns dies el PP va presentar un vídeo on es denunciava que no hi havia bilingüisme a les escoles catalanes. Alguns diputats d’aquest partit han reaccionat i han declarat que això és una exageració, que a Catalunya no hi ha problemes amb la llengua i que s’ha de vigilar amb fer demagògia amb temes com aquest que només aixequen malestar.
http://www.avui.cat/article/mon_politica/18376/diputats/pp/neguen/hi/hagi/cap/problema/linguistic/catalunya.html
Reaccions com aquestes fan pensar que encara hi ha polítics que tenen una mica de sentit comú. Això d’unes eleccions tan properes i de la necessitat de recuperar el poder, -que no sé que deu tenir però tothom el persegueix-, porta sovint a vendre molt fum només per cridar l’atenció, per embutxacar vots dient allò que es vol sentir, encara que sigui mentida. A Catalunya si una llengua està apartada no es precisament el castellà. Passar unes hores a l’escola utilitzant aquesta llengua no ha de se cap trauma, al cap i a la fi el castellà ja es pot utilitzar sense cap tipus de problema -el problema pot ser intentar utilitzar el català en segons quines situacions- un cop es traspassen les parets del centre docent i, a vegades, ni cal. El que es necessita, enlloc de vídeos partidistes, és més pedagogia per explicar que conèixer més llengües, més realitats diferents de la pròpia, o d’aquella que es vol que sigui la pròpia, és positiu. Les llengües, totes les llengües, són riquesa.

El nostre món

2008-01-06T07:40:00.000-08:00

“El 20 per cent de la població més rica del món té un 85 per cent de la riquesa total, mentre que el 20 per cent més pobre només té un 1,4 per cent: la fortuna de 358 multimilionaris és superior a la suma dels ingressos de 2300 milions de les persones més pobres, és a dir, de gairebé la meitat de l’espècie humana”.

Aquest és el nostre món, que pot ser moltes coses però em sembla que just no és una d’elles… Segur que aquest no és el “millor dels móns possibles”, podem aspirar a alguna altra cosa.

Reis

2008-01-05T00:32:00.000-08:00

I ha arribat la nit més màgica de l’any. M’agrada aquesta festa per un motiu molt concret: per la cara d’il·lusió dels infants. Perquè creuen en la màgia i penso en quan jo també hi creia. Aquells nervis, l’anar a dormir aviat, l’esperar sentir alguna cosa a mitjanit, i el despertar, l’alegria del despertar i anar corrent a veure si hi havia hagut sort. Adoro la innocència d’aquests dies, del portar-se bé perquè els reis ho veuen tot, les cares embadalides mirant aquelles tres figures, aquells tres personatges màgics vinguts d’orient que poden complir els nostres desitjos. Que gaudeixin d’això perquè la desil·lusió d’aquí uns anys serà forta. Però és tan bonic mentre dura, i és tan bonic aquest complot del que tots formem part, en el que per unes hores anem tots a una. Si hi anéssim més sovint, potser sí que podríem fer coses màgiques...

Que tingueu tots una màgica nit de reis!

L’any de la patata

2008-01-02T11:21:00.000-08:00

La patata és el quart aliment bàsic més important, per darrera del blat de moro, el blat i l’arròs, i ja és la principal font d’energia per a molts dels ciutadans més pobres d’aquest món. És un aliment barat de produir, ja que es pot cultivar en indrets amb poc espai i poca mà d’obra, i a més és ric en vitamina C i potassi, que ajuden a reduir els mals de la desnutrició. Per aquest motiu l’Organització per l’Agricultura i l’Alimentació de les Nacions Unides -la FAO- ha declarat el 2008 Any Internacional de la Patata. Segons la FAO aquesta s’ha de convertir en un dels pilars de la lluita contra la fam mundial i per això durant aquest 2008 es realitzaran diverses activitats perquè tothom s’adoni del paper d’aquest tubercle i s'investiguin les seves possibilitats.
Tots els esforços són bons per intentar combatre un mal tan important com és el problema de la fam. A veure si l’any de la patata aporta algun resultat positiu per combatre’l.
Si en voleu més informació podeu consultar la web de l’Any Internacional de la Patata: http://www.potato2008.org/

De balanços i propòsits...

2007-12-31T01:17:00.000-08:00

Sembla mentida però ja s’acaba un altre any. Recordo perfectament l’últim dia de l’any passat. Miro tot el que ha passat des de llavors i no m’acabo de creure que hagin passat 365 dies. Hem d’aprofitar bé cada moment perquè això passa que ni ens n’adonem!
Diuen que ara és època de fer balanç i de marcar propòsits. Jo no faig ni una cosa ni l’altre. Les coses suposo que sempre poden millorar, però fins i tot de les més dolentes se’n poden treure coses positives, lliçons per continuar endavant. Al cap i a la fi un any són molts dies i seria molt estrany que tot ens somrigués sempre. La vida, de per sí, ja comporta els seus moments amargs. Així que el balanç dependria molt de la perspectiva amb la que es fes. Si ens fixem en com han anat les coses a Catalunya en general i agafem com a referència el “Llibre de reclamacions” de TV3, aquest ha estat, realment, un any per oblidar.
I pel que fa als propòsits… Prefereixo no fer-ne perquè estic segura que no els compliria; mica en mica, pas a pas, i ja es veurà. Faré el que s’hagi de fer, o el que pugui fer.
Això sí, espero que comenceu l’any amb bon peu, i si en feu, que el balanç del passat sigui positiu i els propòsits per l’entrant es converteixen en fets!

Què és la bellesa?

2007-12-30T09:51:00.000-08:00

M’atabala una mica l’obsessió que viu la nostra societat per la perfecció, i sobretot per la perfecció física. Aquest voler ser allò que no som, l’estar disposats a passar pel quiròfan per canviar tot allò que no ens agrada, el voler imitar allò que veiem per les pantalles i en les fotografies de les revistes més “cool”. Les persones van més enllà del seu aspecte i hem de tenir en compte que l’aspecte que percebem també pot ser distorsionat. Què és la bellesa?

L’objectiu del vídeo no és fer publicitat, simplement m’ha semblat il·lustratiu. Encara que sigui una estratègia de màrqueting, i molt bona per cert, m’agrada poder veure dones en anuncis que trenquin una mica amb els models establerts no sé per qui. Hem de ser el que som, i amb confiança.

Noves paraules

2007-12-28T07:43:00.000-08:00

El Termcat, l’òrgan que estableix la denominació adequada dels neologismes científics i tècnics en llengua catalana, amb l’aval d’un ampli grup d’especialistes en diferents temàtiques, ha aprovat la incorporació d’unes 300 noves paraules en llengua catalana. Són paraules com cotxe de seguretat, sal de sèsam o anunci emergent, termes, sobretot, d’àmbits tan diversos com els esports, la gastronomia o les noves tecnologies.
Incorporar noves paraules demostra que la nostra és un llengua viva, que evoluciona i canvia i que té la necessitat d’ampliar el seu vocabulari perquè els seus parlants necessiten expressar els nous conceptes que apareixen a les seves vides, encara que aquests siguin una adaptació d’altres llengües. Però així tenim la opció de dir la forma “catalanitzada”.

Nadal

2007-12-24T00:59:00.000-08:00

Ara sí que ja hi som. Després de més d’un mes de llums als carrers, d’arbres i d’altres decoracions vàries finalment tenim el Nadal a tocar. Moltes celebracions, regals, tòpics i contradiccions. Gent que ho celebra amb ganes. D’altres que, per raons diverses, prefereixen que passin ràpid; perquè no tothom té motius i recursos per a celebrar res. Però encara que no agradi és Nadal i ho recorden a cada moment i a tot arreu. Un exemple, els discos nadalencs que surten al mercat, com és el recull de cançons de Nadal en català del que aquest any ja ha sortit el quart volum.
Avui us deixo amb la cançó col·lectiva del disc d’aquest any: Altres cançons de Nadal. Un Nadal amb nens. El títol: És un desig.

...que cada nen neixi sota un estrella...

Els meus millors desitjos per a tots vosaltres!

Instruccions en...

2007-12-22T11:20:00.000-08:00

Haver de llegir les instruccions d’un producte de compra recent i no poder fer-ho en català és força habitual, o el més corrent. Per això la Plataforma per la Llengua ha reclamat als fabricants de productes com les joguines o els videojocs que facin un pas endavant i etiquetin aquests productes en aquesta nostra llengua.

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/16911/la/plataforma/la/llengua/apel·la/la/responsabilitat/empresaris/fer/mes/joguines/catala.html

No sé, però, si això portarà enlloc. No crec que els empresaris, almenys la majoria, estigui disposats a invertir en una cosa com aquesta, si no és, és clar, que hi ha alguna ajuda. Tots sabem com funciona tot plegat.
Avui, precisament, bevia una aigua -i passa amb moltes coses- d’aquí, d’aquesta terra, i només estava etiquetada en castellà. Així no podem esperar que altres empreses es plantegin introduir el català com a possible llengua. En aquests petits detalls és on es veu la categoria del nostre idioma i és evident també la pressió que fa el castellà: com que ja l’entenem no és necessari introduir-hi l’altra “llengua minoritària”... Produïm per un mercat més ampli. I així anem tirant, sense poder aprendre a utilitzar qualsevol electrodomèstic, o sense ni tan sols poder llegir les propietats d’algun producte alimentari, en català.

Perdem llengües

2007-12-20T11:10:00.000-08:00

A la revista National Geographic del mes passat, hi havia un petit article titulat: “Un mundo que pierde sus lenguas”. El subtítol: “Aproximadamente cada dos semanas se extingue una lengua, llevándose consigo miles de años de conocimiento e historia humana”.
Aquest article fa referència al projecte Voces resistentes -Enduring Voices Project-. S’ha fet un mapa on s’han marcat les zones del planeta amb més llengües en perill. L’objectiu és identificar les que corren més risc de desaparèixer i documentar-les. I el risc d’algunes és realment elevat: la llengua nlu, d’Àfrica del sud sols es parlada per vuit persones. Però encara hi ha casos més extrems, com el de la llengua uru o la taushiro, de la zona central d’Amèrica del sud, que només són parlades per un únic individu. Perdre una llengua és perdre una forma de coneixement, una forma de relacionar-se amb el medi, és perdre una manera de veure el món. I moltes d’aquestes llengües s’han conservat únicament en la oralitat, per tant la desaparició, si no se n’ha fet cap estudi, serà definitiva.
Podeu consultar el mapa sobre les zones amb més llengües en perill així com una explicació més àmplia sobre tot el que comporta la pèrdua de llengües a: http://www.nationalgeographic.com/mission/enduringvoices/

Presentació...

2007-12-19T13:38:00.000-08:00

Ja he vist que alguns heu anat penjant els vostres vídeos de la pràctica de llengua al bloc. Jo, com que he fet un presentació power point, no he pogut. La veritat és que m’hi he barallat força amb aquesta pràctica. Primer per aconseguir que la veu i la música se’m sentissin, em faltava una mica de pràctica amb l’audacity, però finalment això ho vaig poder solucionar. I l’altre problema va ser afegir la música a la presentació, però per aquest món d’Internet també es poden resoldre dubtes i, no recordo ven bé a on, vaig trobar explicada la manera de fer-ho. Així que finalment música i imatges s’han pogut unir.
Bé, jo aquí us deixo el poema que he triat: Prec eixut de Nadal, de Narcís Comadira. A veure si us agrada. El que he intentat amb la presentació és una mena de reflexió sobre aquest nostre món del que es parla als versos i lligar-ho una mica amb el Nadal. Una època que potser podria ser alguna cosa més a part d’un moment àlgid per al consumisme.

Prec eixut de Nadal de Narcís Comadira

Neix, Nen un altre cop,
aquest any que les baies
dels gallerans i el grèvol
són els grumolls de sang
que duem a les mans,
senyal de sofriment
i del dolor aferrat
i l’angoixa congènita.

Neix, Nen, un altre cop,
entre la mula, estèril,
i el bou, capat. Escalfa’t
els peuets innocents
amb el seu baf humit,
mou-te al llitet d’agulles
del fenc gebrat, cruixent,
dels nostres cors rebecs.

Neix, Nen, un altre cop,
oblida la misèria
de la nostra abundància
i aquest pessebre brut
que guarnim amb deixalles,
molsa de plàstics, rius
d’àcids letals, turons
devastats ja per sempre.

Neix, Nen, un altre cop,
i venç aquest soroll
enferritjat del món;
el grinyol i l’ahuc,
el plany, el crit, el clam,
el xiscle i el rogall,
venç-los amb el silenci
de la teva paraula.

Neix, Nen, un altre cop.
Fes-ho a cegues. No dubtis,
aquest any desolat.
I mira’ns i sorprèn-nos
ni que sigui amb l’esbós
d’un somriure precari.

Semàfors

2007-12-18T10:22:00.000-08:00

Aquesta tarda, anant cap a l’estació, m’he aturat en uns quants semàfors i sempre, sempre, hi ha qui els travessa amb vermell. I em fa ràbia. Reconec que jo també ho faig a vegades, però intento contenir-me. “Els senyals deuen ser-hi per alguna raó”, penso.
Recordo un dia que la gent va començar a creuar el carrer amb el semàfor vermell. Al meu costat hi havia un home amb el seu fill, un nen d’uns cinc o sis anys. Recordo que el nen va preguntar al seu pare: “per què travessen?” I jo també m’ho pregunto, per què travessem si tenim un senyal que ens indica que no ho podem fer?
Avui m’he trobat un semàfor de la carretera de Barcelona que estava vermell. La gent estava aturada, esperant. Un noi alt, ben vestit, encorbatat, ha arribat i ha travessat. El semàfor indicava que no ho podia fer. Però ell ho ha fet. Un cotxe ha hagut de frenar. Per poc no el toca. Ell, tranquil, ha continuat. No semblava que tingués excessiva pressa. No anava corrent ni pendent del rellotge. Però no ha pogut esperar ni deu segons perquè el semàfor es posés verd. I així anem. Ràpids, saltant-nos normes de conducta bàsica, donant mal exemple. Jugant-nos-la per res, per continuar caminant tranquil·lament. I jo he tornat a sentir aquell nen preguntant al seu pare “per què travessen”... Travessem per no arribar?

Paràbola

2007-12-16T13:34:00.000-08:00

Parábola

“Ciertos pescadores sacaron del fondo una botella.
Había en la botella un papel, y en el papel estas palabras:
"¡Socorro!, estoy aquí. El océano me arrojó a una isla desierta.
Estoy en la orilla y espero ayuda. ¡Dense prisa. Estoy aquí!"
-No tiene fecha. Seguramente es ya demasiado tarde.
La botella pudo haber flotado mucho tiempo, dijo el pescador primero.
-Y el lugar no está indicado. Ni siquiera se sabe en qué océano,
dijo el pescador segundo.
-Ni demasiado tarde ni demasiado lejos. La isla "Aquí" está en todos lados,
dijo el pescador tercero.
El ambiente se volvió incómodo, cayó el silencio.
Las verdades generales tienen ese problema.”

Wislawa Szymborska
De "Sal" 1962
Versió de Gerardo Beltrán

Per què ens costa tant mirar més enllà de nosaltres mateixos?

Tancat

2007-12-10T12:59:00.000-08:00

Ja està. TV3 no es pot veure al sud del País Valencià, bàsicament a la zona d’Alacant, Elx i el seu entorn. Ahir a les 10 de la nit van tancar el repetidor de la Carresqueta, després que ho haguessin provat uns mesos enrere però la pressió de la gent que si va congregar ho va evitar. Ahir es va poder fer, finalment. Això sí, sense previ avís i en la fosca.
Personalment em sembla una mica incongruent que en un món com el nostre, on es parla constantment de “globalització”, hi hagi qui cregui que evitant que es vegi una cadena de televisió, que em sembla, a més, que no destaca per excessius mals continguts, s’elimina una part de la realitat, per més que et desagradi. Més enllà d’idees, sobretot d’idees polítiques, hi ha llibertats. I un ha de poder veure la televisió que vulgui.

Drets dels infants

2007-12-09T07:52:00.000-08:00

Ara fa divuit anys que es va signar el conveni sobre els drets dels infants que va ser ratificat per 193 països, i La Presència avui hi ha dedicat un ampli reportatge on exposen la feina feta, la molta que queda per fer i donen algunes dades.
Al món moren cada any uns deu milions de nens de menys de cinc anys i la majoria a causa de malalties curables; hi ha moltíssims nens sense escolaritzar que fan treballs perillosos; sembla que uns 175 milions de nens es veuran afectats pel canvi climàtic. Pel que es veu, doncs, encara queda molt per recórrer.
Sembla que tot queda lluny d’aquest “primer món” però segons dades que apareixen a l’article, a Barcelona hi ha entre 5000 i 6000 menors en situació de vulnerabilitat o risc i la pobresa infantil ha crescut en gairebé totes les societats desenvolupades durant els últims quinze anys.
Cal adonar-se que invertir en la infància és invertir en el futur i que és necessari que s’acompleixin aquests drets.

Il·lusions fotogràfiques

2007-12-07T10:46:00.001-08:00

Gilbert Garcin va jubilar-se l’any 1995 de la seva botiga de làmpades de Marsella. Des de llavors, ara té 78 anys, es dedica a fer fotografies. Unes fotografies que no mostren la realitat, almenys la realitat que podem contemplar a simple vista. Juguen amb els impossibles, amb la il·lusió, però sempre se'n desprèn algun missatge. Són una mostra d’originalitat i creativitat. I ell exemplifica que mai es tard per aprendre o per iniciar nous camins.

La foto porta per títol “El molí de l’oblit”. Veure-la és pensar en la fugacitat del temps i el seu pas inexorable...

Mesures contra el canvi climàtic

2007-12-04T13:20:00.000-08:00

Representants de 190 països s’han reunit a Bali on té lloc un cimera sobre el canvi climàtic que durarà fins al 14 de desembre i que té per objectiu arribar a acords i buscar solucions contra l’escalfament del planeta. I és que el panorama que es presenta pel que fa al canvi climàtic és bastant desolador:

“ La cimera de Bali ha de debatre els informes que experts i científics han presentat al llarg del 2007. Es tracta del resultat de quatre reunions en diverses ciutats mundials. El primer informe, sorgit al febrer d'una cimera a París, va corroborar que l'escalfament és irreversible a causa de les emissions de gasos d'efecte hivernacle en l'era industrial, i que la pujada se situarà aquest segle entre 1,8 i 4 graus, encara que podria arribar a ser de fins a 6,4 graus.
A l'abril, a Brussel·les, els científics van acordar un segon informe en què es va revelar que una pujada de dos graus de la temperatura mitjana del planeta suposarà l'extinció del 30% de les espècies i una important caiguda de la producció agrícola. El tercer estudi, discutit a Bangkok al maig, va subratllar la importància d'aplicar mesures i d'invertir en tecnologies per combatre el canvi climàtic i mitigar-ne els efectes. Finalment, València va ser l'escenari encarregat de tancar el pòquer de raons sobre el canvi climàtic. Va ser l'últim i el més contundent de tots, ja que va determinar que el canvi climàtic és inequívoc, que l'activitat humana el genera i que ja ha provocat impactes irreversibles.”
http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=233314

Els grans responsables del canvi climàtic hem estat nosaltres, doncs també hem de ser nosaltres els que hi trobem solucions. El problema és que no estem disposats a renunciar a les comoditats que ens ha portat aquesta era industrial. Segurament el primer que cal es conscienciació, que ens adonem que el canvi climàtic no és un problema menor i que és molt el que ens hi juguem: el futur. Però les mesures reals i directes no es poden fer esperar.

Catalunya diu prou

2007-12-02T12:55:00.000-08:00

Ahir una multitudinària manifestació va omplir els principals carrers de Barcelona. La consigna: “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les postres infraestructures”. Sembla que els problemes, sobretot darrerament, pel caos que hi ha hagut amb rodalies a Barcelona ha crispat els ànims. I és normal. Fa molt, massa, que les coses no funcionen. I els catalans han decidit mobilitzar-se i fer-ho sota lemes que optaven per reclamar la independència i sobirania nacional. Catalunya vol decidir més.
Del que he llegit als diaris i he vist per la televisió una de les coses que més m’ha sobtat és allò que anomenen “ball de xifres” tan característic de tota manifestació. La guàrdia urbana ho xifrava en unes 200000 persones, els organitzadors en 700000 -la diferència és poca...- i El País, que fan els seus propis càlculs, en 125000. Ve ja se sap, tothom tira cap a on li interessa, però tanta diferència... Que tothom agafi el que més li agradi, o li convingui!

Més llibres d'estil

2007-12-01T09:05:00.000-08:00

El País

El llibre d’estil del diari El País comença amb pròlegs de diferents edicions del llibre. L’edició consultada és la dinovena, que va ser publicada l’any 2004. Després d’aquests pròlegs hi ha una nota on s’explica que les normes que es troben en el llibre d’estil són d’obligat compliment per tots els càrrecs del diari, redactors i col·laboradors. Ningú queda exempt d’aquesta normativa. Pel que fa referència a les tribunes d’opinió, es fa mirar un apartat concret del llibre.

Un llibre d’estil, tal i com queda definit per El País és un codi intern de redacció, que serveix per donar personalitat al medi i facilitar la feina al lector.

El primer punt de què tracta el llibre són els principis del diari. El País es defineix com un diari independent, nacional, d’informació general, amb una clara vocació europeista, defensor de la democràcia plural segons els principis liberals i socials, i que es compromet a guardar l’ordre democràtic i legal establert a la Constitució. En aquest apartat també es recullen algunes singularitats de la publicació, com no parlar de boxa. El següent apartat parla dels diferents gèneres periodístics que es troben al diari: notícies, reportatges, cròniques, entrevistes, articles d’opinió i anàlisi i documentació, i se n’expliquen les característiques generals. El tercer punt parla dels elements de titulació -s’explica com han de ser els titulars,...-, el quart parla de la tipografia -cursiva, negreta,...-, el cinquè de fotos i gràfics i el sisè de l’ús de la firma -dels corresponsals, enviats especials,...-. Seguidament hi ha un apartat dedicat als tractaments i protocol, i es continua amb apartats dedicats als noms, les abreviacions, els nombres, els signes ortogràfics, les normes gramaticals i els errors més freqüents. L’últim apartat és un diccionari on s’hi poden trobar sigles, expressions estrangeres,.... Al final del llibre també hi ha quatre apèndixs: pesos i mesures, estatut de la redacció, estatut del defensor del lector i signes de correcció.

El Periódico

El llibre d’estil de El Periódico està estructurat en forma de diccionari. Així a la lletra A hi podem trobar des d’explicacions de la a com a preposició a les abreviatures, l’accentuació, els adverbis, els acrònims o paraules com Airbus. Al final del llibre hi ha un apèndix de topònims i de gentilicis.

Aquest llibre d’estil, editat l’any 2003, és defineix, de manera molt semblant a com ho fa el diari anterior, com un codi intern que pretén unificar les normes professionals i lingüístiques, fixar mètodes de treball i de procediments ètics per donar al mitjà de comunicació una personalitat pròpia i, en el cas dels diaris, facilitar la comprensió dels lectors i la seva identificació amb el producte que adquireixin. Aquest llibre també explica que el seu plantejament és el de ser respectuós amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, però diu no defugir la seva responsabilitat, com a mitjà de comunicació, de reflectir els usos lingüístics habituals de la comunitat a què s’adreça.

Dos llibres, dos estils...

Aquests dos llibres d’estil es presenten com dues eines d’ús intern, per marcar la línia de redacció del diari i tracten, com pràcticament tots els manuals d’estil consultats, els mateixos temes. Es presenten, però, en dos formats molt diferents: un per blocs temàtics i l’altre en forma de diccionari. Personalment m’ha semblat que la primera opció -de fet la opció que han utilitzat la majoria de llibres d’estil consultats- resulta més còmoda i fàcil d’utilitzar.

Un altre llibre d'estil d'un diari

2007-11-30T13:55:00.000-08:00

Al pròleg -de Jordi Molet- del llibre d’estil del diari El 9 nou, fet per Eusebi Coromines, es presenta aquesta obra com una proposta oberta a la resta de mitjans escrits en català. Va ser publicat el 1991 i l’edició consultada és la quarta, que va sortir l’any 1995.

El llibre comença amb una introducció on es presenten els objectius del llibre: recollir i concretar les pautes d’ús de la llengua per a l’estàndard escrit; ordenar i unificar coherentment els sistemes i formes expressives que determinen un estil periodístic.

Primer es parla de gèneres periodístics, especificant-ne els tipus, com n’ha de ser el redactat, l’estructura,... Després es presenta el model de llengua: el punt de referència en l’ús de la llengua, al diari, són les normes lingüístiques de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Es recomana l’ús de mots freqüents i comuns, així com el mot curt, l’expressió concisa i les frases breus i simples. El tercer apartat parla dels signes de puntuació, el quart de la cursiva, les cometes i les citacions -com es posen els títols, els neologismes...- i el cinquè de l’apòstrof. Seguidament es parla de majúscules i minúscules -com s’escriuen els noms de poblacions, vies urbanes, gentilicis, noms de monuments...-. El setè punt parla dels números -del zero al nou s’escriuran amb lletres, els decimals amb xifres, l’any amb xifres, en les dates el mes es posarà en lletres...-, el vuitè tracta qüestions de normativa, com els pronoms febles o els complements, i el novè de sigles, símbols i abreviatures. Finalment hi ha un apartat de vocabulari, que es troba ordenat alfabèticament, on hi ha formes incorrectes o noms de lloc, entre d’altres coses.

Sembla un manual molt complert i útil a l’hora d’escriure de manera entenedora per al lector. Tot i que com diu una cita de Pla, que es troba a l’inici del llibre,: “És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal”. L’objectiu del llibre, dels llibres d’estil en general, és orientar cap a aquesta llengua normal i no confusa, i segurament poden ajudar-hi.

El llibre d'estil d'una televisió

2007-11-27T13:42:00.000-08:00

El llibre d’estil de TV3 és, segons es diu a la presentació, un llibre de caràcter pràctic, on les recomanacions i exemples són el fruit de l’experiència de deu anys de funcionament de TV3 -el llibre fou editat el 1995 per Edicions 62-. Aquest manual porta per títol El català a TV3 -queda molt clar un dels trets distintius de la cadena, la llengua-.

Aquest llibre es divideix en quatre parts.

La primera parla dels sons, un aspecte que per motius obvis no apareixia al llibre d’estil de l’Avui, per exemple. Una de les recomanacions que hi apareixen és mantenir la pronuncia oberta o tancada de la vocala tònica seguint la normativa de la població autòctona. És una forma de mostrar proximitat. Així, Berga es pronunciarà amb la e tancada.

El següent apartat fa referència a la morfologia i la sintaxi. Es recomana, com també es fa al llibre d’estil del diari, utilitzar la versió catalana de partits, obres literàries, musicals, pel·lícules,... entre d’altres coses.

El tercer punt es centra en el lèxic. Exposa un seguit de paraules no admissibles o d’ús restringit, així com falsos sinònims o expressions arcaiques o marcadament literàries -moltes de les quals són les que ja sortien al llibre d’estil de l’Avui-.

L’últim apartat porta per títol: rètols, subtítols, teletext. Aquí es fa referència a l’ortografia -aspectes com l’ús dels signes de puntuació, de les majúscules i minúscules,...- i a les abreviatures i símbols.

El llibre d'estil d'un diari

2007-11-26T11:35:00.000-08:00

Un llibre d’estil no es pot donar mai per acabat, és sempre revisable, millorable i ampliable. La pràctica diària serà el que permetrà saber què hi falta i què hi sobre. Aquestes són algunes de les afirmacions que es troben a la presentació -feta pel cap d’edició R. Fité- del llibre d’estil del diari Avui, que va ser editat per Empúries el 1997.

Aquests llibre s’estructura en tres parts més uns annexos:

La primera part porta per títol “model de llengua”. S’explica que la llengua adequada pel diari és aquella amb la que el lector s’hi pugui identificar plenament. També es fan referències a criteris lingüístics, com utilitzar frases curtes -recomanen no més de vint paraules- o no recórrer a arcaismes com podrien ser àdhuc, llur, hom o ambdós. En aquest apartat també es diu que és millor utilitzar dues frases que una -millor un punt i seguit que una subordinada de relatiu, s’especifica- o que no s’han de buscar sinònims per als conceptes bàsics del text.

El segon apartat és “normes de redacció”. Aquí consta com s’han d’escriure determinades paraules o expressions. Per exemple, s’escriuran amb lletres els nombres que corresponen a una sola paraula -com és el cas de vint o cent- o s’utilitzaran les formes catalanes de topònims, sigles,... si aquestes existeixen. Es parlarà d’Osca en lloc de Huesca i de PNB enlloc de PNV.

El tercer punt porta per títol “vocabulari de dubtes”, i és l’apartat més extens del llibre. Aquí s’hi troba una llista de paraules que poden comportar problemes a l’hora de ser escrites, com poden ser ciutats, verbs incorrectes o sigles.

Finalment hi ha els annexos. El primer fa referència a les transcripcions. El segon recull termes i expressions inacceptables mentre que el tercer inclou un llistat de termes i expressions acceptables -termes que no eren acceptats per la gramàtica i el diccionari normatiu, tot i que moltes de les quals ja ho han estat amb les noves edicions-.

Contra la violència masclista

2007-11-25T11:33:00.000-08:00

Avui ha tingut lloc el dia mundial contra la violència masclista, un gran mal del nostre món. Sembla mentida que hi hagi qui tracti les dones de manera tan denigrant, amb maltractaments físics i/o psíquics que en certs casos acaben amb un tràgic final, la mort. Segons un manifest d’Amnistia Internacional almenys una de cada tres dones a tot al món pateix violència greu algun cop a la seva vida. Una dada realment impactant.
Cal una mentalitat igualitària, on homes i dones siguin iguals en deures i obligacions, però també en drets i oportunitats. Perquè la violència no porta enlloc. Perquè els problemes s’arreglen parlant-ne. Perquè les dones no són propietat de ningú.

Us deixo el fragment d’una cançó que com a dona m’agrada. La cançó és Ella de Bebe:

...Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
Hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un sólo portazo
Hoy vas a hacer reír porque tus ojos se han cansado de ser llanto,
de ser llanto
Hoy vas a conseguir reírte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a ser la mujer que te de la gana de ser
Hoy te vas a querer como nadie te ha sabido querer
Hoy vas a mirar pa´lante que pa´atrás ya te dolió bastante
Una mujer valiente, una mujer sonriente mira como pasa...

Fracàs en educació

2007-11-23T13:33:00.000-08:00

Sembla que l’educació al nostre país és un fracàs, amb uns índexs que ens situen a la cua d’Espanya i d’Europa. Això és el que diu l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya” de la Fundació Bofill. Poca inversió, molts repetidors i pocs graduats en ESO, abandonament prematur dels estudis, nivells baixos, comparativament parlant, respecte Espanya i Europa… Un desastre vaja -de fet, com tantes altres coses-.
I, segons he llegit a La Vanguardia d’avui el panorama encara pot ser més desolador. Sembla que han d’arribar informes més recents amb uns resultats probablement pitjors. Segons els “experts” consultats per aquest diari s’ha de tractar l’educació com a “autèntica prioritat”. Segons aquests, cal més inversió, més consens polític, professors i famílies implicades... En fi, molta paraula.
A unes pàgines anteriors he llegit, en el mateix diari, un requadre titulat “CiU quiere portátiles para todos”. Una proposta d’aquest partit és que tots els professors i alumnes de primària i secundària disposin d’un ordinador portàtil. Resulta que a Educació, segons s’extreu dels informes, hi falten diners i els que hi ha els hauríem d’invertir en portàtils... Potser és que m’he perdut en aquest camí de progrés tecnològic però em costa creure que els ordinadors puguin ajudar gaire a millorar els nivells educatius d’aquest país.
Segurament cal més professorat amb més vocació. Segurament calen famílies més predisposades a col·laborar estretament en l’educació dels seus fills. Segurament també necessitem polítics que coneguin el món de l’ensenyament real, el públic, en definitiva, el de tots. Segurament la culpa és de la societat. Però sembla que fa molt temps que les coses no pinten massa bé. Han passat partits polítics de tots els colors i la cosa no funciona. Cal una reacció però no hi fem res. Nous plans, lleis,... que acaben no portant enlloc. L’educació com a prioritat sí, però aquí ens quedem, no anem més enllà. I el problema no es solucionarà sol.

Aprendre

2007-11-18T11:18:00.000-08:00

Voldria aprendre és una cançó del nou disc d’en Gerard Quintana que porta per títol Treu Banya. De moment és la única que he sentit i m’ha agradat molt.
Dos petits fragments de la cançó:

Voldria aprendre a decidir
A no dir no mai més quan vull dir un sí

(…)

Voldria aprendre a rebutjar
Allò que tinc i no he necessitat

A mi també m’agradaria aprendre a dir sí quan vull dir sí i a dir no quan vull dir no. Sobretot això últim, que a vegades es fa difícil. I rebutjar el que no necessitem. Rebutjar-ho, també, abans de tenir-ho… Segurament és un bon missatge per aquestes festes que s’acosten, que sovint ens aboquen a un consumisme desenfrenat i inconscient, a un comprar per comprar que no serveix per res.

Hi ha tantes coses per aprendre...

Refranys

2007-11-10T12:46:00.000-08:00

La paremiologia és la ciència que estudia els refranys. El lingüista V. Pàmies, que n’és un apassionat, ha creat diversos blocs per demostrar la riquesa del refranyer català (la notícia va ser publicada al diari Avui). Un d’aquests blocs és el primer refranyer català-castellà d’internet. La direcció del bloc, on es poden trobar refranys catalans amb la seva equivalència castellana, és: http://refranyer.blogspot.com/

Ah! Un refrany, dels molts que hi ha, que m’ha fet gràcia: “la llengua fa més mal que cap punyal”. Així que ja ho sabeu: mesureu l’ús de les vostres paraules que poden resultar una arma molt poderosa!

El català a fires

2007-11-04T07:16:00.000-08:00

Avui s’acaben les fires de Girona i segons diuen -s’ha pogut llegir a alguns diaris- el català hi ha augmentat la seva presència. S’ha implantat un fil musical en català -tot i que no se sent a totes les zones- i s’ha aconseguit que algunes parades, pel que he vist sobretot les de castanyes, posin els seus rètols també en català.
Tot són passos; intents de normalització d’una llengua tan vàlida per a totes les activitats, incloses les festives, com qualsevol altra.

No ser

2007-10-31T14:45:00.000-07:00

Avui he topat amb això:

LOS NADIE

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres,que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca. Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

-Eduardo Galeano-

Em sembla que no cal afegir més...

Poc consum cultural

2007-10-20T14:54:00.000-07:00

Segons els resultats d’un informe recent els joves dels territoris de parla catalana tenim un baix nivell de consum cultural i, a més, solem decantar-nos pel mercat castellà -que en molts casos és més ampli que el català-.

“D'un total d'11 milions de persones més grans de 14 anys, més de 2 milions no llegeixen mai diaris, més de 3 milions no llegeixen mai revistes, més de 5 milions no llegeixen mai llibres, més de 6 milions no utilitzen Internet, més de 7 milions no van al cinema, més de 8 milions no van mai a concerts en directe, més de 8 milions no assisteixen mai a espectacles i més de 8 milions de persones no van mai a exposicions.
T'ho miris com t'ho miris, tant els joves com els adults catalans tenen uns consums culturals molt baixos. Com a mitjana, llegeixen un llibre cada quatre mesos, van a una única exposició a l'any, i assisteixen a un espectacle (teatre, circ, dansa...) un cop cada dos anys.” http://paper.avui.cat/article/cultura/102811/poc/castella.html

Realment, si això és veritat, els nivells són extremadament baixos. Anar al teatre és car, es pot dir. I en alguns casos és cert. Però sempre hi ha festivals i mostres a baix preu o amb entrada reduïda. Els llibres els pots trobar a les biblioteques. Hi ha moltes sales d’exposicions amb entrada gratuïta. Em sembla que no tenim excusa. L’oferta cultural és massa àmplia i interessant com per deixar-nos-la perdre.

Frankfurt

2007-10-14T10:31:00.000-07:00

Monzó va sorprendre amb el seu discurs inaugural de la fira de Frankfurt. Un discurs en forma de conte. Us en poso un fragment -encara que tot el discurs val molt la pena-:

"Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics?"

Llengües que reben el càstig de les estratègies geopolítiques... En sabem massa de tot això, malauradament.

La llengua en mans dels joves

2007-10-06T14:33:00.000-07:00

El passat dijous dia 27 de setembre, amb motiu de la celebració del Dia Europeu de les Llengües, el lingüista gal·lès David Crystal va ser a Barcelona, on va fer una conferència.
Algunes de les coses que va dir les vaig poder sentir a Catalunya Ràdio, on va ser entrevistat, i a www.racocatala.com/articles/15059.
Crystal va afirmar, després d’assegurar que el català encara es troba en una bona situació, que "no podem ser complaents ja que només cal una generació per perdre una llengua. El que garanteix l'èxit d'una llengua és l'entusiasme dels joves per aprendre i utilitzar aquesta llengua". Per tant, el futur de la llengua està a les nostres mans i a les d’aquells que pugen darrera nostre. Però resulta complicat ser optimistes si mirem al nostre entorn, on la presència d’una llengua majoritària i amb molta més presència a tots els camps -televisió, llibres, ràdio, diaris,...- fa que molts vegin el català com una llengua no necessària per viure aquí. Em pregunto si realment hi ha entusiasme per aprendre aquesta llengua, i si hi ha prou suport social i polític perquè sigui així.
El que cal és potenciar l’ús del català entre aquells que poden assegurar-ne la seva continuïtat en el futur i per fer això "cal una filosofia apropiada per entusiasmar els joves, això vol dir ser presents a Internet, sms, noves tecnologies, xats, blogs, etc", segons va dir el propi lingüista.
Cal que ho recordem: només cal una generació per perdre una llengua. Que aquesta no sigui la nostra i procurem que tampoc ho siguin les següents. Usar i transmetre la nostra llengua és la millor manera d’evitar-ho.

Paraules

2007-10-01T13:23:00.000-07:00

Avui us deixo amb "les tres paraules més estranyes" segons la poeta polonesa Wislawa Szymborska:

"Cuando pronuncio la palabra Futuro,
la primera sílaba pertenece ya al pasado.
Cuando pronuncio la palabra Silencio,
lo destruyo.
Cuando pronuncio la palabra Nada,
creo algo que no cabe en ninguna no-existencia."

Tres paraules curioses. No sé quina m'agrada més. Potser silenci. Això sí, el silenci no pronunciat...

Des de la finestra

2007-09-26T13:23:00.001-07:00

Començar el curs és començar la rutina. Llevar-te de pressa, agafar busos, caminar a pas decidit per no arribar tard a la primera classe, menjar alguna cosa amb pocs minuts,... i així anar fent, amunt i avall, fins que pots tornar a casa. I hi ha dies en què, per motius diversos, no pots tornar fins que ja fosqueja. I mentre fas al trajecte de retorn, com que estàs cansada i la falta de llum t'impedeix llegir apunts o llibres, o simplement ja no tens ganes ni d'escoltar música, decideixes mirar per la finestra. A veure què... I avui la visió ha estat meravellosa. Per una banda uns núvols imponents tacats de roig per la posta de sol, per l'altra una lluna plena majestuosa. I he així he estat uns minuts, potser un quart d'hora, mirant a través d'un vidre, buscant formes impossibles, gaudint de l'espectacle silenciós que el cel m'oferia.

A vegades va bé mirar el que tens al davant. Sempre pots descobrir, o redescobrir, coses interessants. O pots deixar volar la ment. Us ho recomano.

Comencem...

2007-09-19T08:33:00.000-07:00

Em resulta un repte interessant començar aquest blog. Especialment perquè és una d'aquelles coses que mai m'havia plantejat fer, els que em coneixen ho saben prou bé. Potser per mandra. Potser per no saber què dir. Els dubtes hi són però inicio aquesta aventura amb certes ganes. Espero que aquells que alguna vegada us deixeu caure per aquí hi pugueu trobar alguna cosa entretinguda i interessant. Per part meva s'intenterà.

Fins aviat!