divendres, 23 d’abril del 2010

Més enllà del gir lingüístic

A la dècada dels 70 el paradigma d’història econòmica i social es va veure qüestionat pel postmodernisme i el que s’ha conegut com el gir lingüístic, que situà el llenguatge com l’element indispensable per a entendre la realitat. Partint de Saussure i la seva definició del llenguatge com un sistema autònom sorgí l’afirmació que no hi ha una realitat objectiva, sinó que és el llenguatge qui la crea. El món, per tant, no es pot entendre més enllà del llenguatge amb què aquest s’ha descrit i explicat.
El gir lingüístic proclamà que el llenguatge era l’element que determinava la nostra visió del món apartant-se de la idea que podia existir una realitat objectiva. El paradigma d’història econòmica i social, com diu Gabrielle M. Spiegel, “derivaba de los modelos de la ciencia social que concebían a la sociedad como una estructura objetiva de relaciones de las que el pensamiento y la actividad individuales eran su expresión no mediada, subjetiva”[1]. A més tenia la cultura com “un elemento secundario, como la realización subjetiva de los intereses e identidades subyacentes, generados, en primera instancia, por las condiciones y necesidades del ser social”[2]. Així, en contra de la visió objectivista de la història econòmica i social, que partia d’una estructura centrada en el mode de producció i que determinava una sèrie de relacions socials que es mantenien durant períodes prou llargs de temps (l’acció individual no tenia massa pes dins el conjunt), el gir lingüístic posa en primer terme el llenguatge, l’eina a través de la qual els humans percebem el món. Això portà al dubte de si era possible entendre la realitat i conèixer el passat ja que els documents que ens han estat llegats no són més que restes d’unes percepcions subjectives.
Si la història econòmica i social va assolir la confiança que era possible el coneixement objectiu de la realitat, el postmodernisme ho sembrà de dubtes i posà l’èmfasi en el subjecte i en la percepció individual alhora que va permetre l’emergència de la història cultural no aïllada de la resta de la problemàtica social (com sí que havia passat amb l’anterior paradigma). No és que negués la realitat, simplement va negar la objectivitat en tant que va posar l’accent en la interpretació individual. La percepció és el que construiria la realitat.
El gir lingüístic però, també ha estat sotmès a crítica i revisió. Un d’aquests qüestionaments fa referència al discurs, posant de manifest que aquest incorpora elements més enllà de l’esfera lingüística. Els discurs està plenament vinculat a la societat en la que aquest es produeix. Com diu N.B. Dirk, aquest està lligat a “las condiciones bajo las que el mundo se presenta a sí mismo como real, con la forma en que las instituciones y prácticas históricas se convierten en regímenes de verdad y de posibilidad misma”[3]. El discurs doncs s’articula en un moment i en un espai, del que no es pot destriar. Patrick Joyce, per exemple, ha posat de manifest que avui s’està plantejant com els significats han estat produïts per les relacions de poder. El llenguatge o el que ell transmet, és a dir, el seu significat, no és aliè al seu entorn.
Lligat amb això s’entén també que les categories culturals no són estàtiques, sinó que, com diu Spiegel, “están sujetas a los constantes efectos de reevaluación y resignificación funcionales por parte de los agentes”[4]. I és que si s’entenia el llenguatge com un element determinant també es podia creure que les categories que d’ell es desprenien podien operar a mode de totalitat inalterable al pas del temps. No obstant, el llenguatge no seria una estructura tan tancada en sí mateixa com alguns havien afirmat. I no hi ha només paraules. El llenguatge el que fa és ordenar una realitat a partir d’unes categories però aquestes no són immutables, al contrari. Els significats canvien, evolucionen, es modifiquen, és més, no són innocents. Per tant, es podria dir que el gir lingüístic inicialment va considerar el llenguatge com un element excessivament determinant, quan aquest no és neutre i, això, en el revisionisme posterior s’ha tingut en compte.
El postmodernisme va escombrar les certeses, però alhora va posar sobre la taula el pes de les interpretacions, de les percepcions. L’individu com a tal, el subjecte, va reaparèixer. Les categories que havien servit per classificar i ordenar el món van perdre valor. Però el llenguatge va esdevenir quelcom excessivament determinista. I aquest tampoc és una constant invariable ni està aïllat de la resta d’elements socials. D’aquí ha vingut la posterior reflexió que ha posat l’accent en la importància del que crea i construeix el discurs i de la elaboració del significat del llenguatge.
La realitat i les persones es relacionen mitjançant el llenguatge, però aquest es deu al moment en el que s’utilitza. Així, més que negar l’objectivitat o assegurar que no hi ha més que percepcions, el que pot resultar interessant és veure com i perquè s’han organitzat i entès les coses d’una determinada manera, com han evolucionant, en definitiva, històricament.
[1] Gabrielle M. Spiegel, “La historia de la práctica. Nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico”, Ayer, 62 (2006). Pàg. 25.
[2] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 25.
[3] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 30.
[4] Gabrielle M. Spiegel... Pàg. 45.