dimarts, 16 de març del 2010

Què fer dels monuments franquistes?

El passat dia 10 del present mes llegia a El País el següent titular: “La ley de la Memoria Histórica, a las bravas”. L’any 2007, s’aprovava la que es coneix com Llei de la Memòria Històrica amb l’objectiu d’assentar, i així es diu a la exposición de motivos de la dita llei, “las bases para que los poderes públicos lleven a cabo políticas públicas dirigidas al conocimiento de nuestra historia y al fomento de la memoria democrática”. Aquesta llei en el seu article 15 contempla què fer amb els símbols i els monuments heretats de la Guerra Civil i del posterior Franquisme. El que dictamina és que les administracions públiques emprendran les mesures oportunes per a retirar “escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura”. Per altra banda, no caldrà retirar aquells que estiguin destinats a un record privat o si per raons arquitectòniques o artístico-religioses estan protegits per la llei. Salvant aquestes excepcions, aquesta llei es compromet, per tant, a retirar tot símbol d’exaltació franquista, ja no només en tots els edificis estatals sinó en tots els espais de l’administració pública alhora que es reserva el dret de retirar subvencions si això no es du a terme.
Un es pot preguntar si és necessari retirar els monuments i símbols franquistes. La llei va generar debat al seu moment, i el continua generant, com es pot veure amb la notícia publicada fa pocs dies i que he mencionat a l’inici. En nom d’aquesta llei i del seu incompliment avui, 3 anys després de la seva aprovació, s’organitza un torneig (el Placa-Placa, organitzat per un grup de joves antifeixistes) per eliminar símbols franquistes encara presents a les ciutats i pobles d’algunes zones de l’Estat. I és que ja des d’un començament el que dictaminava la llei portà la controvèrsia. Per una banda, els que veien en els monuments una mena de pervivència del règim, una manera de no haver liquidat un passat il·legítim i del que caldria esborrar-ne ja definitivament la seva presència pública, perquè sinó, es podria entendre com un atemptat a la democràcia i una acceptació de la dictadura i la repressió, alhora que una vexació per tots els que patiren i moriren a la guerra i durant el posterior Franquisme. Però hi ha l’altra perspectiva. Els que creien que els monuments franquistes no s’haurien de liquidar. Sovint l’argument que defensen és que aquests són part de la història i del patrimoni històric i cultural d’una ciutat alhora que serveix per posar en coneixement tot el que ha passat a un lloc determinat en cert moment històric. Aquest ha estat l’argument que han utilitzat molts alcaldes d’ajuntaments del PP per defensar la seva negativa a aplicar la llei, juntament amb la idea que remoure aquestes coses només serveix per reobrir velles ferides.
Personalment em sembla interessant la perspectiva d’aquells que veuen no ja únicament els monuments, sinó les plaques i insígnies que poden haver perviscut de l’època franquista, com quelcom que més que exaltació pot servir de recordatori d’un moment històric determinat. El que cal tenir present, però, és que un símbol per sí mateix no vol dir res si no hi ha un coneixement, una didàctica al darrera, és a dir, poden quedar plaques franquistes si som conscients del que ens estan dient i si ens serveixen per tenir fresc en la nostra ment un moment tan traumàtic com del que formen part. Ara bé, com diu la pròpia llei, els símbols i monuments han de ser lloc d’encontre i no d’ofensa. I sens dubte un estàtua del dictador o un carrer amb el nom de Primo de Rivera, contribueix poc a la convivència. D’aquesta manera entenc iniciatives com “La caza del monumento franquista” duta a terme per la Federación Estatal de Foros por la Memoria, i que consisteix en la denúncia ciutadana d’aquells vestigis franquistes encara presents al territori estatal. Crec que certs elements, certa simbologia, certes construccions fetes per presos del règim, per exemple, i així ja ho contempla la pròpia llei, han de perviure pel que ens expliquen, per la història que contenen en ells mateixos, però elements més purament d’exaltació de personalitats com estàtues de Franco o carrers de persones distingides pel règim haurien de ser liquidats en tant que representen un imaginari propagandístic d’una època i poden esdevenir molestos per aquells que en patiren les conseqüències. Això sí, allò que pervisqui encara avui de l’època franquista ha d’anar acompanyat, sobretot, d’una important tasca didàctica i divulgativa que serveixi per posar de relleu què va ser i què va provocar un règim com el Franquista. Una vegada més, cal allunyar-se de maniqueismes. Res és només blanc o negre. Els matisos han de prevaldre i s’ha de valorar si allò que en el seu moment fou fet sota un règim opressor, avui ens pot servir en la nostra societat democràtica. I potser la pròpia memòria històrica necessita d’aquests elements per dur a terme allò que es proposa.