“Elegí ser historiador para aprender a leer los periódicos”. Vaig topar amb aquesta frase de l’historiador mexicà Ruggiero Romano fa un temps i per casualitat. Per quin motiu optar per la història? El que es pot entendre a partir de l’afirmació anterior és que la realitat és complexa, que els fets no passen aïllats, que no s’expliquen per ells mateixos, sinó que es necessita de més, i aquest més és el que a Romano, segurament, l’hi aportava la història. Quina és la seva funció, la seva utilitat, és un tema present encara avui en el panorama historiogràfic, però no és l’únic.
La problemàtica historiogràfica actual es pot plantejar a partir de quatre punts. Un primer seria la crisi dels grans paradigmes, és a dir, dels grans models explicatius que van predominar al llarg de les dècades dels 40 als 70 i que avui han perdut el pes que tingueren. Un altre element fa referència a la forma d’escriptura de la història. I és que avui en dia sembla que l’exposició de la recerca historiogràfica ha quedat restringida a les revistes científiques, mentre que els llibres s’han dedicat a un àmbit més divulgatiu. Davant tot això, i més enllà del debat que es pugui generar sobre si els llibres han de ser sobretot un element “lleuger” i, per tant, destinat a un públic més ampli, el que avui pot resultar interessant és, com apunta Genís Barnosell (a “L’escriptura de la història: alguns reptes actuals”, L’Avenç, 354), el paper que pot tenir Internet, on un text inclou moltes coses i pot afavorir, per tant, multitud de lectures. Un tercer tret característic del moment actual és la importància que ha pres ens els darrers temps la memòria històrica, sobretot del darrer tram del segle XX. En aquest punt segurament l’indispensable és pensar quina relació hi ha entre història i memòria. I, finalment, l’element al que feia referència a l’inici: la funció social de la historiografia, què pot aportar aquesta a la societat.
Pel que fa a aquest últim punt, Jürgen Kocka, al llibre Historia Social, n’apunta unes quantes, de funcions. El coneixement històric aportaria major comprensió del present a través de veure el fil amb el passat, un fil que indicaria el camí que s’ha recorregut fins a arribar on s’és avui, alhora que posaria de manifest que la realitat actual no és tancada ni predeterminada sinó que el canvi hi és i hi ha estat present, a més de mostrar que el que s’és avui és el resultat d’una tria, d’unes opcions escollides i unes altres de descartades.
També pot portar controvèrsies. La història sovint té un paper legitimador, però cal tenir present que hi ha moltes maneres de fer història. I sovint donar l’etiqueta d’històric pot afegir un plus de credibilitat de cara a qui ho rep quan, potser, al darrera de l’enunciat, hi ha de tot menys rigor. De fet, Kocka també apunta que una altra funció de la història seria la de “divertimento”, com a oci. Si és així cal tenir present que qui rep la història no es planteja fins a quin punt allò que llegeix és rigorós o no. D’aquí el perill de certes obres que sota l’etiqueta d’històriques es revesteixen d’un grau d’autoritat que no tenen.
Una altra funció és la d’atorgar una mena de consciència històrica que dotaria a l’individu d’una capacitat crítica davant les accions del present. Aquesta, s’obtindria a través de l’educació. I aquí també es podria trobar un altre problema: fins a quin punt la història que s’ensenya no està polititzada, no respon a unes voluntats determinades? Segurament això guarda relació amb la memòria històrica: fins a quin punt la memòria és història i no només el resultat d’un present polititzat? Pedro Ruiz Torres, (a “Los discursos de la memoria histórica en España”, Hispania Nova, 7), recull que segons Santos Julià, la memòria històrica “no es más que el resultado de las políticas, públicas o privadas, de la historia, esto es, de la pedagogía de sentido que un determinado poder pretende dar al pasado para legitimar una actuación en el presente”. Així doncs, sovint, més que una determinada memòria històrica el que es fa és un certa memòria política que respon a uns interessos determinats del present. I també pot passar, per tant, amb la història que s’ensenya.
La història posa de manifest la complexitat de les relacions i els esdeveniments, ajuda a entendre el moment present com a resultat o com a element condicionat per allò que el va precedir. La història resta simplicitat i aporta una explicació rigorosa i raonada del passat. Però és evident que els usos que d’això se’n pot fer són molts i diversos, i que la història i els historiadors també poden ser usats com a instrument polític i social. En última instància, és a les mans de cadascú el què fer amb la història i com usar-la.
